• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Ciutats imaginades i ciutats imaginàries

Text Ferran Sáez Mateu Universitat Ramon Llull

© Guillem Cifré

Quan la ciutat fantasiejada per un cert tipus de turisme ja no té res a veure amb els gustos i les necessitats de la gent que hi viu de debò, es produeix una asimetria que, si ultrapassa certs límits, pot arribar a tenir efectes catastròfics.

Fa quatre o cinc anys, en l'habitualment distesa darrera sessió d'un curs de postgrau, vaig mantenir una conversa informal amb un grup d'estudiants estrangers. Hi havia una noia nord-americana, una neerlandesa, una alemanya, dos nois de Mèxic DF, un italià i més persones la nacionalitat de les quals ara no recordo. La majoria feia més d'un any que vivien a Barcelona i, pel que vaig poder comprovar, tenien uns coneixements de la ciutat que anaven molt més enllà de les esquemàtiques coordenades turístiques habituals. Havien canviat nombroses vegades de domicili, fins que van trobar "el que buscaven". La majoria s'havia instal·lat al barri de Gràcia, o a indrets amb unes característiques urbanes semblants. La idea d'aquest article va sorgir d'un comentari en aparença banal, però que en realitat contenia una enorme càrrega de profunditat. "Vam venir [a Barcelona] perquè és una gran metròpoli europea, però ens hi vam quedar perquè podíem viure en un poblet mediterrani [el barri de Gràcia]".

       Certament, qualificar el barri de Gràcia com a "poblet mediterrani" resulta, si més no, agosarat. En tot cas, i deixant de banda els matisos semàntics, resulta interessant i significativa la distinció entre la motivació inicial (la ciutat imaginada) que els va portar a Barcelona i la decisió posterior (la ciutat imaginària) d'establir-s'hi d'una manera més o menys estable. Òbviament, no cal ni dir que estem parlant d'un target humà molt concret: persones amb una bona preparació acadèmica, expectatives laborals raonables i, en aparença, pocs problemes de supervivència material. Vull dir que el que hem assenyalat més amunt no val per a l'equatorià que ve a fer de paleta, ni per al nigerià que es dedica a la venda ambulant, ni per a la dona magribina que fa feines domèstiques. Estem parlant d'una altra cosa, i això convindria que quedés clar. Aquest no és el context per especificar la diferència entre valors materials i valors postmaterials teoritzada pel sociòleg nord-americà Ronald Inglehart, però la deixem sobre la taula.

       Per què una persona que es desplaça fins a una gran metròpoli acaba buscant, al capdavall, un poblet, mentre que molta gent que viu en petites poblacions simula la vida de l'urbanita per sentir que també forma part activa del vertigen del món actual? A començaments de la dècada del 1990, l'assagista francès Jean-Didier Urbain va analitzar aquesta estranya pregunta en un assaig irreverent i de vegades hilarant, però alhora ple d'intuïcions de molta volada, que duia per títol L'idiot du voyage, publicat per Plon (n'hi ha la traducció a l'espanyol a Endymion amb el títol El idiota que viaja. Historias de turistas, de l'any 1993). La tesi central és curiosa i està prou ben argumentada. El turista, en les seves múltiples i canviants versions -que van del clàssic consumidor estival de paella i sangria a l'estudiant Erasmus, passant per l'assistent a congressos que allarga la seva estada un cap de setmana, i mil variacions més sobre el mateix tema-, no es vol reconèixer com a tal. No l'accepta gairebé mai, la seva veritable identitat. Sap que durant uns dies és un simple element en l'engranatge de la indústria més important del món, el turisme, però es nega a admetre-ho. Segons Jean-Didier Urbain, la raó d'aquesta actitud en aparença absurda rau en la mitificació de la figura del "viatger", pròpia de l'era victoriana i d'altres contextos colonials i postcolonials. Però la cosa no acaba aquí: el suposat "viatger", per la seva banda, no era res més que una mistificació igualment risible de determinades conductes de l'heroi romàntic. Schliemann descobreix Troia al segle XIX, Carter i Carnarvon troben la tomba de Tutankamon als anys vint, etc. Posteriorment, una legió de noiets de casa bona -en general, vinculats familiarment als alts oficials dels exèrcits colonials- simulen fer el mateix fins ben bé el final de la dècada dels anys seixanta del segle passat, quan la fi del colonialisme coincideix amb l'eclosió del turisme de masses. El darrer "viatger" que s'adscriu a aquesta tradició, tot i que amb motivacions diferents, és el hippy que creu haver descobert (!) Kàtmandu o, tant hi fa, Formentera.

       A partir d'aquell precís moment, el turista s'autoubica mentalment en una trajectòria històrica més o menys vergonyosa, una línia descendent que va de les heroiques exploracions romàntiques fins a les sòrdides excursions low cost que s'ofereixen en qualsevol lloc del món. La incapacitat d'admetre aquesta identitat -en les seves diferents facetes- genera, simultàniament, la reinvenció dels llocs que es visitaran. El viatger imaginari (és a dir, el turista o passavolant que no s'accepta a si mateix com allò que és en realitat) obre pas, així doncs, a la ciutat igualment imaginària. De fet, l'acaba construint més enllà de la seva pròpia ment. I això, per raons òbvies, té conseqüències urbanístiques importants i del tot tangibles. El problema -ai!- arriba quan la ciutat fantasiejada per un cert tipus de turisme ja no té res a veure amb les expectatives, els gustos i les necessitats reals de la gent que hi viu de debò tot l'any, o tota la vida. Si aquesta asimetria ultrapassa uns certs límits, la conseqüència pot tenir un efecte catastròfic: la sensació d'haver deixat de formar part d'un projecte col·lectiu que es percep com una cosa aliena en el millor dels casos, i directament hostil en el pitjor.

       Sobre les vicissituds de la ciutat imaginada en relació amb la imaginària, Joan Ramon Resina va publicar fa ben poc un assaig que recorre tots els fotogrames de la pel·lícula des de fa 125 anys, aproximadament; és a dir, des de l'Exposició Universal del 1888 fins al Fòrum de les Cultures del 2004. Es diu La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d'una imatge urbana (Galàxia Gutenberg). Els novel·listes i els polítics, els botiguers i els urbanistes, els turistes voluntaris i els immigrants expulsats per la necessitat del seu lloc d'origen, tots ells, sense excepcions, han anat imaginant una metròpoli a mida. Els darrers són potser la legió d'estudiants-turistes adscrits al programa Erasmus, que un bon dia creuen haver descobert un "poblet mediterrani" entre la Diagonal i la Ronda de Dalt i l'endemà estan convençuts d'haver localitzat la capital mundial de la música electrònica.

       L'any 1992, durant les Olimpíades, es va produir una insòlita i feliç coincidència entre les expectatives i necessitats dels barcelonins (la ciutat imaginada) i les que s'havien anat formant milions de turistes d'arreu del món (la ciutat imaginària). Tot plegat semblava una conjunció astral d'aquelles que triguen segles a tornar-se a produir. L'èxit fou rotund, indiscutible. La temptació de repetir-lo, tot i saber que per moltes raons era impossible, també. I així, amb només dotze anys de diferència, va arribar el Fòrum. "La naturalesa de l'esdeveniment -diu Resina- era irrellevant: el que importava era que tingués ressò internacional". Però no en va tenir cap. Fou un fracàs, tan rotund i indiscutible com l'èxit de les Olimpíades.

       Hi ha ciutats imaginades, com la de Cerdà, i ciutats imaginàries, com les de les guies turístiques. Molt rarament poden arribar a convergir però, en general, no tenen res a veure. Els hippies que anaven a Kàtmandu l'any 1970 volien espiritualitat; els habitants de la ciutat, clavegueres. Esperem que a Barcelona no s'acabi produint una diferència d'expectatives tan preocupant.

Estiu (juliol – setembre) 2009