• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Epicur i la bombolla gastronòmica (D’on venim)

Text Javier Pérez Escohotado Professor i escriptor

Foto: Enrique Marco

Hi ha indicis que la crisi que ens afecta imposarà la frugalitat epicúria, després d’una etapa d’optimisme culinari desbordant que probablement no ha estat res més que una altra bombolla oportunista.

La campanya "Probablement Déu no existeix, gaudeix de la vida" va ser contestada per la pastoral declaració categòrica que "Déu sí que existeix, gaudeix de la vida...". A aquests enunciats, n'hi podríem afegir un tercer: "Probablement la vida existeix, gaudeix com Déu". Però el que crida l'atenció de les dues primeres consignes és el seu imperatiu hedonista: gaudeix. Aquesta fervorosa batalla coincideix amb una situació política i econòmica crua i sense suc ni bruc, una crisi generalitzada que afecta i afectarà no solament l'economia, sinó també, a partir d'ara, la manera d'entendre el món i les relacions socials. També coincideix amb una crisi gastronòmica larvada: cuina d'avantguarda enfront de cuina tradicional. Aquestes tendències corresponen a dues "filosofies" diferents? Són els partidaris de la cuina d'avantguarda epicuris sense fe, hedonistes obstinats, i els de la tradicional, conservadors recalcitrants? Els primers afirmen que probablement no hi ha cuina que no sigui dels sentits i, per tant, a més de gaudir del més enllà, també ho fan del més ençà. I els segons creuen que la cuina sí que existeix i, per tant, gaudeixen ja del cel que ens tenen promès.

       En els períodes de crisi, poden aparèixer fins a tres tipus d'entitats salvífiques: líders carismàtics, religions redemptores i noves filosofies. Dels primers, en tenim prou mostres; però de les noves filosofies, menys. Epicur és un cas exemplar, la vida del qual (342-270 a.C.) transcorre en memorables temps agitats, que coincideixen amb la crisi de la polis grega i l'emergència de l'individualisme, del "campi qui pugui". Quan Aristòtil va morir (322 a.C.), tres noves escoles es van disputar el seu tron, tres escoles per a una crisi: l'Stoá, el Jardí i la Nova Acadèmia. I, amb elles, tres propostes per a la supervivència: la impassibilitat dels estoics, la impertorbabilitat o ataràxia dels epicuris i l'epokhé, el dubte ètic, dels escèptics. Els estoics defensen que la felicitat està en la virtut, en l'abnegació i en el rigor contra ells mateixos. Els epicuris, en canvi, asseguren que "el plaer és el principi i la fi de la vida feliç". A Epicuri i a tots els seus seguidors els hauria agradat saber que "en els processos cerebrals hi ha un focus central que és el principi de la recerca del plaer. El plaer és l'objectiu final de tot comportament animal"¹. Des d'un altre punt de vista, García Gual² afirma que, amb la crisi de la polis grega, "la filosofia esdevé un fàrmac soteriològic, cauteri medicinal, instrument per a la salvació en una circumstancia caòtica i ruïnosa". L'epicureisme és, per tant, una teràpia, una medicina per a un temps de crisi. I l'alimentació té també el seu propi component terapèutic: la dieta. Així doncs, la filosofia d'Epicur i l'alimentació poden ser emprades com a medicines o remeis, com a "receptes".

       El primer que va denigrar l'epicureisme va ser Timòcrates, que va difondre la idea que, en el Jardí d'Epicur -en realitat, un senzill hort en el qual creixien naps, cols, porros, cebes, api, alfàbrega...-, s'entenia el plaer com "un afany desmesurat pels plaers del ventre". En la seva obra Delícies, acusa Epicur de "dissolut, golafre, propagador de festes nocturnes escandaloses, ignorant i plagiari". Aquestes acusacions són les responsables primeres de la imatge vulgar i grollera d'Epicur. El seu descrèdit arriba al súmmum en l'edat mitjana, en la qual, simplificant, els Pares de l'Església condemnaven Epicur com a pare d'una nova heretgia. Després de la condemna, es difon aquella imatge vulgaritzada, que coincideix amb l'opinió de les classes populars, intensament evangelitzades per l'Església i vigilades per la Inquisició; en canvi, en les classes lletrades, alguns es pensen que Epicur probablement és un heretge, però que podria ser rescatat en una síntesi d'estoïcisme i epicureisme.

       En el prerenaixement, alhora que comença el rescat dels autors grecollatins, es fa un canvi de perspectiva mental que revoluciona Occident; es reivindica que l'individu, la seva llibertat i la seva felicitat tenen prioritat sobre altres manaments cecs, clarament medievals. Amb el forn de la impremta, un latent hedonisme es difon per la societat del Quattrocento.

       Lorenzo Valla escriu De voluptate (Sobre el plaer) l'any 1431. Valla va viure a Barcelona i Nàpols sota la protecció d'Alfons V el Magnànim, i és possible que el cuiner d'aquest rei o, més probablement, el del seu fill bastard Ferran I de Nàpols, fos Rupert de Nola, autor d'un dels receptaris de cuina més difosos, el Libre de coch, escrit segons que sembla a finals del XV. Alguns anys abans (1423), Enric de Villena, amb fama d'epicuri i faldiller, havia escrit un "manual d'etiqueta" titulat Arte cisoria, que ell justificava per "la curiositat dels prínceps i enginy dels epicuris". Sens dubte, en aquest medi aristocràtic, es coneixia l'Epístola a Meneceu d'Epicur: "Certament, tot plaer és un bé per la seva conformitat amb la naturalesa i, tanmateix, no tot plaer és elegible. Així doncs, ni banquets ni orgies constants ni gaudir de nois ni de dones ni de peixos ni de les altres coses que ofereix una taula luxosa engendren una vida feliç, sinó un càlcul prudent que investigui les causes de tota elecció i rebuig, i dissipi les falses opinions de les quals neix el més gran torbament que s'apodera de l'ànima".

       Tanmateix, la tesi oficial de l'Església considerava Epicur un heresiarca, i tots els seus seguidors, uns heretges. A més, s'havia divulgat entre el poble la idea que un epicuri era algú lliurat a excessos en el menjar i el beure, i a altres plaers de la cintura avall. Quan Erasme escriu L'epicuri (1533), ho fa per defensar-se justament de l'acusació d'epicuri que li havia llançat Luter. Però Erasme insisteix que per a Epicur i per a ell mateix "la felicitat no és el plaer o gaudi físic, corporal, sinó la pau de l'ànima", o sigui, l'ataràxia. Erasme es troba aquí entre els focs creuats de l'Església catòlica i de Luter mateix, que en aquesta qüestió coincidien.

       Antonio de Medrano, al qual la Inquisició va processar per "il·luminat epicuri", va patir en la seva pròpia carn aquell mateix foc creuat. Medrano era un erasmista interessat, un bon coneixedor del valor terapèutic dels aliments i, fins i tot, un cuiner curiós. El 1530 el fiscal de la Inquisició de Toledo el va acusar d'"heretge epicuri". En un altre procés anterior (1527), el metge de la Inquisició li havia detectat tremor cordis o palpitacions, diagnòstic que, a través d'una dieta apropiada, l'obligaria a automedicar-se la resta de la seva vida. De la presó de Toledo estant, va escriure al seu germà unes notes en les quals li demanava vi negre fresc, verdura i fruita, ous en abundància, almívar de llet i, de tant en tant, "pastissets de vaca". Per al mal de cap, "confits de coriandre", i per suportar el règim carcerari, substàncies aromàtiques vàries, la Bíblia, un Marc Aureli i una viola de mà³. Quan es comparen totes aquestes peticions de Medrano amb els repertoris mèdics del moment, per exemple, amb De materia medica, de Dioscòrides, es veu clar com l'aigua que tots i cadascun d'aquells aliments estan recomanats directament o indirectament per a la dolença de Medrano, el tremor cordis. Fins i tot el vi negre fresc el recomanava, molt abans, Arnau de Vilanova al seu tractat De les palpitacions del cor.

       Per tant, més aviat automedicació i dieta, que epicureisme desmesurat. Malgrat tot, el fiscal de la Inquisició li va requisar totes aquestes notes gastronòmiques per acusar-lo que "tota la seva felicitat i bé és en el menjar i beure bé", i així poder jutjar-lo com a "heretge epicuri". Medrano va ser condemnat a presó perpètua. El seu procés, ara editat⁴, és un arsenal molt ric d'informació no solament sobre el pensament i l'espiritualitat de l'època, sinó també sobre la vida quotidiana. És, a més, un cas demostrat de manipulació inquisitorial de la interpretació vulgar d'Epicur per tal de retenir empresonat aquest clergue peculiar. Encara el 1627, Gonzalo Correas va mirar de corregir aquesta vulgar interpretació i va dir que Epicur "va posar la felicitat en el delit, el qual ell entenia com a delit de l'ànim, però la plebs el va interpretar com a delit corporal". Molts testimonis confirmen que en el Jardí es duia un règim de vida frugal i molt senzill, que no justifica la visió deformada que en tenia la gent al segle XVII ni l'evangelització recargolada de l'Església.

       Això no obstant, i tornant al present, alguns indicis sembla que assenyalen que la crisi en la qual som moderarà el nostre recent optimisme gastronòmic i imposarà la frugalitat epicúria. El polèmic malbaratament gastronòmic dels darrers anys probablement era una altra bombolla oportunista: la bombolla gastronòmica; més ben dit, una laboriosa esferificació o una robusta croqueta. Al costat de la creativitat desbordada de Ferran Adrià, hi apareixia un enfilall de cuiners de prestigi ben merescut, els quals, aprofitant l'avinentesa, van aplicar als seus fogons un aggiornamento ecumènic. La resta, amb freqüència, males imitacions d'Adrià o de la cuina japonesa: cuina única o kitsch gastronòmic. L'historiador Le Goff deia que el luxe i l'ostentació alimentàries medievals revelaven "un concepte de classe". I, efectivament, a molts ens sembla que bona part d'aquesta fecunditat gastronòmica sembla que està dirigida a remarcar aquella distinció de classe, típica, a vegades, d'esnobs i de nou-rics, en un país que oscil·la entre el miracle econòmic i el pelotazo urbanístic. Ho acaba de dir el cuiner novaiorquès Seamus Mullen l'Epicuri: el més senzill és el millor.

Notes

1  H. J. Campbell. Las áreas del placer. Madrid: Guadarrama, 1976.

2  C. García Gual i E. Acosta, Epicuro. Ética. La génesis de una moral utilitaria. Barcelona: Barral eds., 1974.

3  Per a l'episodi de les notes gastronòmiques, J. Pérez Escohotado. Crítica de la razón gastronómica. Barcelona: Global Rhythm, 2007.

4  J. Pérez Escohotado. Antonio de Medrano, alumbrado epicúreo. Proceso inquisitorial (Toledo, 1530). Madrid: Verbum, 2003.

Estiu (juliol – setembre) 2009