• Versió per imprimir
• Envia a un amic

La ciutat entre la despossessió i la reconquesta

Text Jordi Borja Director del programa Gestió de la Ciutat. Universitat Oberta de Catalunya

Foto: Guido Manuilo

Foto: Guido Manuilo

Barcelona és reconeguda mundialment com una ciutat molt atractiva i ofereix una qualitat de vida als seus habitants, que la situen en els primers llocs del rànquing europeu. Tanmateix, el plaer de viure aquí és agredolç; som més sensibles als problemes quotidians que als nous projectes urbans, que, sovint, ni per la seva concepció ni per la seva arquitectura, generen entusiasme o assentiment com els d’abans. L’èxit en l’àmbit global no es reprodueix en l’àmbit local.

A una pregunta televisiva, imprevista i en directe, sobre com definiria el "socialisme" després del 1989 (cau el mur de Berlín i es desfà el bloc soviètic), Mitterrand respon escaridament: "és la justícia, és la ciutat". La ciutat és, doncs, una metàfora de l'esquerra, en la doble dimensió individual i social, lírica i èpica. La ciutat és càlida i és el contrapès a la democràcia, que és frígida (¹ , Dahrendorf, 1992). Tant la ciutat com el socialisme tenen la vocació de maximitzar la llibertat individual en un marc de vida col·lectiva que minimitzi les desigualtats. La ciutat humanitza l'ideal socialista abstracte, introdueix el plaer dels sentits en la racionalitat sistemàtica, els desigs íntims de cadascú modulen els projectes col·lectius. En la ciutat l'heroi és el personatge de Chandler, que respon a la senyora que li diu que és un dur però amb un fons de tendresa: "Si no fos dur, senyora, no seria viu, i si no pogués ser tendre, no mereixeria ser-ho".

       La ciutat com a metàfora de la cultura democràtica igualitària ens interessa especialment, ja que permet emfatitzar quelcom que és comú o necessari a ambdues: la dimensió sentimental i sensual, cordial i amorosa, individualitzadora i cooperativa, plural i homogeneïtzadora, protectora i garant de la seguretat, incerta i sorprenent, transgressora i misteriosa. I també perquè vivim una època en què no és casual que ciutat física, densa i diversa i democratització ciutadana siguin una promesa incomplerta; sembla que perdem ambdues quan més il·lusions ofereix el discurs, com si es dissolguessin en l'espai públic, en sentit material i cultural. Si la ciutat és l'àmbit generador de la innovació i del canvi, és, en conseqüència, l'humus on la democratització viu i es desenvolupa, com a força amb vocació de crear futurs possibles i de promoure accions presents. La ciutat és passat, present i futur del progrés alhora. I el fet de no tenir un projecte i que hi hagi una acció constant de construcció de la ciutat, que se'ns fa i se'ns desfà cada dia, és un lent suïcidi de la democràcia i del progressisme.

       Avui assistim a un procés lent de dissolució de la ciutat. La revolució urbana que vivim és una de les principals expressions de la nostra època. No ens estendrem sobre una temàtica àmpliament tractada, fins i tot per l'autor d'aquesta nota (² , Borja, 2004). Les noves regions metropolitanes qüestionen la nostra idea de ciutat: són vastos territoris d'urbanització discontínua, en alguns casos fragmentada, en d'altres, difusa, sense límits precisos, amb escassos referents físics i simbòlics que marquin el territori, d'espais públics pobres i sotmesos a potents dinàmiques privatitzadores, caracteritzada per la segregació social i l'especialització funcional a gran escala i per centralitats "gentrificades" (classistes) o "museïficades", convertides en parcs temàtics o estratificades per les ofertes de consum. Aquesta ciutat, o "no ciutat" com diria Marc Augé (³ , 1994), és expressió i reproducció alhora d'una societat heterogènia i compartimentada (o "guetitzada"); és a dir, mal cohesionada. Les promeses que comporta la revolució urbana, especialment la maximització de l'autonomia individual, només són a l'abast d'una minoria. La multiplicació de les ofertes de treball, residència, cultura, formació, lleure, etc., requereixen un nivell relativament alt d'ingressos i d'informació, així com disposar d'un dret efectiu a la mobilitat i a la inserció en xarxes telemàtiques. Per a una minoria, les relacions socials s'estenen i són menys dependents de la feina i de la residència, però per a una majoria s'han empobrit per la precarització del treball, el temps emprat en la mobilitat quotidiana, la segregació social a una escala territorial més gran i discontínua i l'empobriment de l'espai públic relacional (⁴ , Amendola, 2000; Ascher, 1995 i 2003; Borja, 2007; Harvey, 2008).

       Barcelona, en aquest ambient que profetitzava la "mort de la ciutat" (⁵ , Choay, 1994), va emergir als anys vuitanta i noranta del segle passat com la promesa renovada de la ciutat moderna i democràtica. És encara avui un referent urbà global o ha estat un estel fugaç en aquest firmament i, actualment, és una realitat local de nou banalitzada?

La crítica urbana i la llei del pèndol

La literatura sobre la transformació de la ciutat és molt nombrosa, coneguda i en gran part elogiosa, i en aquest embull, els textos oficials de l'Ajuntament es confonen amb els llibres i articles de revistes d'experts europeus i americans. Durant dues dècades, des de mitjans dels anys vuitanta fins al Fòrum Universal de les Cultures del 2004, el discurs urbà sobre Barcelona és positiu, autosatisfet en la producció local i una mica cortès quan es tracta d'autors estrangers que van ser ben rebuts i atesos. Però és indiscutible que aquest discurs no es feia a partir del no res; la transformació de la ciutat, la qualitat dels espais públics, el renaixement econòmic i cultural i el consens ciutadà eren visibles. No tot era perfecte, però les llums eren tan fortes i innovadores que les ombres no es percebien. Com que existeix una mena de llei del pèndol de la crítica, amb el canvi de segle es van multiplicar les visions crítiques, la majoria més o menys matisades, la minoria radicalment crítiques. El geògraf Horacio Capel (El modelo Barcelona, un examen crítico, 2005) va oferir una anàlisi sintètica i molt equilibrada. En l'àmbit internacional destaca, entre d'altres, el professor britànic Tim Marshall (Transforming Barcelona, 2004, que aplega un conjunt de textos, la majoria relativament crítics). També la revista Domus (2005) i, més tard, la revista Area (2007), en sengles i extensos dossiers sobre Barcelona, van encetar la crítica internacional en italià i en anglès, però amb bastant moderació i pluralisme. Altres publicacions, coneixedores de la ciutat, han mantingut un judici positiu però amb reserves, com ara les franceses Traits Urbains (2007) i Projet Urbain (1998). En canvi, és curiós l'entusiasme de l'americà P.G. Rowe (Building Barcelona, 2006), però en aquest cas el visitant, com abans ho havia estat Ken Hughes, va ser seduït i editat pels professionals i les institucions locals. A Barcelona, el Fòrum va radicalitzar les crítiques de matriu antisistèmica (Delgado, Elogi del vianant, 2004, i La ciudad mentirosa, 2007; Unió Temporal d'Escribes, Barcelona marca registrada, 2004; Diversos autors, La otra cara del Fórum de las Culturas, 2004), a les quals recentment es va afegir una crítica hiperculturalista (Resina, 2008). Potser el més significatiu és el fet que en aquests anys han esdevingut crítics aquells que havien defensat l'urbanisme dels anys vuitanta i noranta (com ara J.M. Montaner, en els seus nombrosos articles en la premsa i en revistes, i Borja i Muxí, en el llibre Urbanismo del siglo XXI, las grandes ciudades españolas, Borja i Muxí eds., 2004, o en l'informe sobre "El model Barcelona. Debat sobre l'ocàs d'un urbanisme de consens", publicat en aquesta revista, 2007) (⁶). Cal destacar la línia crítica que conjumina la reflexió general amb l'anàlisi de casos concrets de la revista La Veu del Carrer i dels Quaderns del Carrer (Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, vegeu-ne la referència més endavant).

       No compartim del tot la idea que hi ha un urbanisme globalment bo, que va des de la transició fins després dels Jocs Olímpics, i un altre de globalment negatiu, que s'hauria iniciat amb els new projects (1994) i les polèmiques operacions Diagonal Mar i Fòrum 2004. Tampoc no ens sembla un discurs satisfactori l'èmfasi posat, sobretot en els mitjans del govern municipal, en la "continuïtat" de tot l'urbanisme de la democràcia, perquè se sobreentén que es tracta d'un procés acumulatiu en què les discontinuïtats i les contradiccions no existeixen. Per bé que hi ha arguments per defensar totes dues posicions, ens sembla que no ens proporcionen una explicació suficient. Hi ha elements de continuïtat i altres de trencament. Hi ha errors, i especialment omissions, que ja es van donar als anys vuitanta (en habitatge, per exemple) i actuacions positives, dignes del millor del període preolímpic, de l'última dècada del segle passat i de la primera d'aquest (Nou Barris, Ciutat Vella, el plantejament de 22@). És perceptible una relativa satisfacció ciutadana unida a un creixent malestar difús. La realitat és grisa; ni blanca ni negra, com va respondre una vegada Churchill a un diputat opositor que havia presentat un quadre catastròfic de les condicions de vida de gran part de la població britànica a començaments dels anys cinquanta: "Vostè té raó en el que diu, tot això existeix, però no és tot: la realitat és com una jaqueta grisa; vostè només n'ha mostrat els fils negres, la jaqueta s'ha quedat blanca". Si només s'exposa el blanc o si només es denuncia el negre, es corre el risc que el lector es quedi amb la part del quadre que no s'ha presentat. Per això, aquest article pretén presentar llums i ombres de la nostra realitat urbana al llarg dels últims trenta anys.

Apropiació o despossessió de la ciutat

Barcelona s'ha transformat molt de pressa en els últims vint-i-cinc anys. Els ciutadans s'apropien de la seva ciutat lentament, progressivament, la fan seva conquistant-la en el present, submergint-se en el seu passat i participant en el seu progrés cap al futur. Els canvis ràpids, promoguts per dinàmiques socials que els superen, per voluntats polítiques ambicioses que els converteixen en espectadors i per circumstàncies històriques accelerades, generen tanta perplexitat com il·lusió, algunes expectatives positives però també incerteses i ansietats, si no frustracions.

       La ciutat és un espai que conté el temps, i esborrar-ne les empremtes és un empobriment col·lectiu que, portat al límit, significa la mort de la ciutat. L'arquitectura sense història, no integrada en el seu entorn, no vitalitzada per un ús social intens i divers, és un cos inert, és arquitectura-cementiri (⁷ , Ingersoll, 1996). El cor, els sentiments i les emocions dels ciutadans expressen el flux vital necessari entre continents i continguts de la vida ciutadana. La ciutat existeix en la mesura que els seus habitants se n'apropien, progressa per la interacció entre persones i grups diversos que desenvolupen algunes pautes i llenguatges comuns. En la ciutat la cohesió és alhora un procés sociocultural i un altre procés que és el de l'apropiació del sentit invisible que els ciutadans atribueixen als referents físics que marquen simbòlicament el territori.

       A Barcelona (i en moltes altres ciutats catalanes i de la resta d'Espanya) es va generar als anys setanta un interessant procés de reapropiació de la ciutat per part dels seus habitants. La dictadura, en acabar la guerra civil, es va apropiar de l'espai públic, l'element definitori de la ciutat, la condició de ciutadania. Tres persones juntes en un espai obert podien ser dissoltes o detingudes, una reunió familiar de més de vint persones en un local tancat havia de ser autoritzada pel Govern Civil. Progressivament, els ciutadans van anar ocupant l'espai urbà per fer-lo públic, d'ús col·lectiu, polivalent. Va ser un procés lent, gairebé imperceptible als anys quaranta, i intermitent, festiu i cultural als cinquanta. Als anys seixanta, la socialització i l'associacionisme es van fer més presents i es van expressar esporàdicament reivindicatius. Als anys setanta, el moviment social dels barris es recolzava en estructures organitzades (associacions veïnals principalment) i, amb una visió crítica de l'urbanisme oficial, expressava protestes i demandes, proposava alternatives. Barris centrals i barris perifèrics, col·lectius socials arrelats en barris tradicionals i poblacions procedents de la resta d'Espanya que habitaven en barris que acumulaven dèficits, fins i tot d'autoconstrucció i sense urbanització bàsica: en tots ells es van generar processos de reapropiació de l'espai que va esdevenir espai públic, en sentit físic i també en la seva accepció política. L'apropiació va ser fruit d'un moviment d'oposició i reivindicació que va trobar en la crítica urbana que van desenvolupar els sectors professionals progressistes un suport i una legitimació; els habitants es van fer ciutadans, no pel fet de ser titulars a priori de drets, sinó per la seva capacitat per conquerir-los de facto, encara que fos per interioritzar-los com a legítims, enfront de l'ordre polític i jurídic excloent (⁸ , Federación de Asociaciones de Vecinos de Madrid, 2009).

       Al llarg de la transició i durant els primers anys de la democràcia, els ciutadans van consolidar el seu protagonisme o, si més no, ho van viure així. Van poder expressar-se col·lectivament a cada barri, van votar els seus representants, que sovint eren propers i els escoltaven, les seves reivindicacions van orientar gran part de les polítiques públiques, van participar de l'èxit de la candidatura olímpica, es van identificar amb les grans obres de llavors i van viure amb orgull la celebració dels Jocs Olímpics. Va ser el moment culminant del procés d'apropiació de la ciutat per part dels seus habitants. Però tothom sap que, una vegada al cim, el pas següent és baixar, tornar a la terra baixa, on predominen els grisos.

Canvis físics i de comportaments

La ciutat dels anys noranta havia consolidat els seus canvis, el marc físic en moltes zones oferia un nou aspecte, havia esdevingut quotidià però encara no es podia sentir com a propi. També els comportaments eren nous; ocupava l'escena una nova generació que no havia viscut en el franquisme, que desconeixia la ciutat sòrdida del passat, el lent accés a la ciutadania dels més grans. Aviat hi van afluir els turistes i, més tard, els immigrants. Els promotors privats, amb escassa presència als anys setanta i vuitanta, multiplicaven les seves intervencions i es permetien abusos que indicaven que el govern municipal només controlava a mitges el nou urbanisme (recordeu la lamentable requalificació del vell camp de Sarrià). Començava a néixer un cert sentiment de despossessió.

       "La ciutat canvia més de pressa que el cor dels seus habitants", va dir, aproximadament, Baudelaire, un dels observadors més sensibles de la ciutat moderna. Barcelona, la seva gent, va començar a sentir un cert malestar urbà, que amb el temps s'ha accentuat; malgrat que tant els indicadors objectius com les enquestes mostren un grau de satisfacció global prou estable, algunes entrevistes en profunditat revelen inquietuds, incerteses, pors i desconfiança. L'encant dels anys vuitanta, el moment màgic del 1992, el consens actiu que va tenir l'urbanisme d'aleshores ja era passat. No hi ha dubte que avui la ciutat és reconeguda mundialment com molt atractiva i això ha de redundar en l'autoestima dels ciutadans. I tampoc no és exagerat afirmar que ofereix una qualitat de vida als seus habitants que la situen als primers llocs del rànquing europeu. Tanmateix, el plaer de viure aquí és agredolç; som més sensibles als problemes quotidians que als nous projectes urbans, que sovint ni per la seva concepció ni per la seva arquitectura generen l'entusiasme o l'assentiment dels d'abans. L'èxit en l'àmbit global -malgrat les crítiques, la ciutat manté una bona imatge- no es reprodueix en l'àmbit local.

       Un factor explicatiu, tot i que no l'únic, és l'esmentat sentiment de despossessió (⁹ , Borja, Quórum, 2005). Els ciutadans se senten progressivament desposseïts de la seva ciutat. Els grans projectes no semblen fets per a ells; per exemple, el Fòrum. La discutible "arquitectura d'objectes singulars" encara no és un element identitari: vegeu el polèmic -interessant, però que malament que cau a terra!- edifici Agbar, de Nouvel, en la desgraciada plaça de les Glòries. La ciutat "central", històrica, monumental i cívica -vegeu la Rambla- és ocupada pels turistes i per les "atraccions" destinades a ells: botigues de souvenirs, fast food very typical, estàtues humanes i pseudoartesanies globalitzades. Algunes transformacions als barris tradicionals són percebudes pels col·lectius socials més sensibles, amb més o menys raó, com a operacions de prestigi o de negoci gens d'acord amb les necessitats i demandes de la població resident: al Poblenou-Besòs, a Sant Andreu-Sagrera, a les Corts, en algunes zones de l'Eixample.

       La immigració concentrada en barris visibles, Ciutat Vella especialment, reforça involuntàriament aquest sentiment de despossessió, malgrat que contribueixi a la seva manera a revitalitzar àrees degradades i a crear uns interessants àmbits de diversitat. No hi ha dubte que als barris esmentats s'han produït canvis positius notables respecte al passat i, també, que en alguns casos les reaccions socials tenen un component excloent, com ara les reaccions socials enfront dels oratoris musulmans o els centres d'atenció de drogoaddictes. La millor qualitat de vida s'ha "naturalitzat" i ara emergeix també la cultura del "no en el meu pati del darrere". No obstant això, quan els ciutadans han pogut reivindicar i participar en el procés de canvi, a Nou Barris, al Poblenou històric, s'ha superat o no s'ha desenvolupat el sentiment de despossessió.

De la despossessió a la reconquesta

Als territoris on s'han manifestat més obertament les contradiccions d'aquests processos de canvi s'ha produït tant un renaixement innovador del moviment associatiu com una efervescència de debats més o menys crítics en el pla intel·lectual, professional i polític (¹⁰). La despossessió ha anat seguida d'una lenta reconquesta de l'entorn per part de minories actives de la ciutadania. Tot això en termes molt relatius, ja que el debat político-intel·lectual crític i la mobilització social no han assolit ni de bon tros la importància que van tenir als anys setanta, però, en canvi, la tendència és creixent. I en els processos col·lectius la tendència és més important que el nivell assolit en un moment donat.

       La conflictivitat urbana és molt diversa i en alguns aspectes respon a valors i interessos antagònics. En alguns casos pot ser conservadora, fins i tot insolidària, en expressar una oposició a una intervenció pública d'interès ciutadà o a favor de sectors de població exclosa: el cas de la narcosala de la Vall d'Hebron, el rebuig d'oratoris musulmans, la conversió en zones de vianants d'un carrer o el rebuig d'equipaments o locals d'oci que causen molèsties inherents a la seva lògica localització (per exemple, La Paloma). Però la majoria dels conflictes són propis de la cultura ciutadana democràtica encara que sorgeixin d'interessos de base molt local. És el cas dels habitants del Carmel afectats per l'esfondrament dels seus habitatges o de l'abandonament durant anys del Forat de la Vergonya a Ciutat Vella. En d'altres casos, l'oposició a un projecte urbanístic es justifica pel fet que es considera que causa perjudicis als habitants o al conjunt de la ciutat i que no respon a les seves demandes socials: hotels de luxe en teixits residencials populars o de nivell mitjà, operacions d'alt contingut especulatiu com ara la reconversió del Miniestadi en un conjunt d'habitatges (el 60% de mercat lliure), o la demolició d'elements identitaris per facilitar una operació immobiliària (com ara Can Ricart al Poblenou). També provoquen irritació i protestes actuacions públiques o privades ostentoses, propagandístiques, de vegades pròpies de nouric: l'arquitectura urbana gratuïta, tant d'autors locals (plaça de Lesseps, edifici de Gas Natural a la Barceloneta) com de divins globals (Ghery a la Sagrera, Nouvel al Poblenou). Hi ha un cert cansament ciutadà pel que fa a les campanyes publicitàries municipals, que van passar de l'encert del "Barcelona més que mai", quan es va voler estimular l'autoestima alhora que s'iniciava un procés de canvi visible i desitjat a tota la ciutat, als eslògans recents, similars però en un moment en què les circumstàncies han canviat i el que abans tenia sentit, ara, en la Barcelona actual, cau en el buit, com ara la pel·lícula perpetrada per Woody Allen, l'èxit internacional de la qual no és cap raó per no considerar-la una de les pitjors obres del cinema de tots els temps i no justifica que rebés una important subvenció pública (un milió d'euros).

       Sigui quin sigui el caràcter de la protesta de rebuig a una iniciativa pública o privada o la reivindicació davant un dèficit del barri, els moviments veïnals sempre tenen una dimensió positiva, expressen una necessitat, una voluntat d'intervenir en la construcció o protecció de la ciutat; potser no sempre tenen raó, però sempre tenen raons que cal escoltar. Aquests moviments adquireixen sovint una dimensió ciutadana, bé per la seva força o continuïtat, bé pel seu potencial de generalització. I reforcen l'associacionisme i la coordinació dels moviments, i generen fins i tot noves formes d'organització que, al seu torn, causen impacte en el conjunt de la política ciutadana. En alguns casos han generat plataformes que han renovat els objectius i les formes d'acció dels moviments ciutadans, com ara la del dret a l'habitatge o la del dret al transport públic.

       El moviment associatiu de base territorial no solament ha implicat les associacions de veïns, sinó també d'altres entitats, antigues o de creació recent; col·lectius informals, i ciutadans que s'han mobilitzat regularment per fer debats o accions reivindicatives o de protesta. Dos aspectes criden l'atenció: primer, la capacitat per construir plataformes o coordinadores que apleguen barris contigus que s'enfronten a la mateixa situació (i oportunitat) de canvi, així com l'aparició de nous lideratges, i, segon, la capacitat de construir un discurs crític i propositiu que, per oposar-se a alguns dels projectes i actuacions del present, utilitza, moltes vegades de forma intel·ligent, els valors que van orientar i legitimar l'urbanisme barceloní de la democràcia.

       Aquest discurs crític recolza en la crítica a la despossessió o, si ho preferiu, en l'aspiració a la reapropiació del territori, de la seva identitat i de la seva cohesió. Del Raval a la Mina, del Poblenou a Sant Andreu, del Maresme a la Sagrera, apareixen els mateixos temes: l'habitatge (per als residents i les seves famílies, a part de les destinades a altres demandes) i els equipaments i serveis locals, és a dir, els destinats a la població del territori; la qualitat de l'espai públic, la seva ampliació i manteniment, la convivència i la seguretat en un sentit ampli; la supressió de les fronteres, visibles i invisibles, l'articulació de les diferents parts del territori, l'accessibilitat i la visibilitat del conjunt; la formació de la població per a noves o renovades activitats i els programes socials integradors; la preservació dels elements identitaris, del patrimoni físic i cultural, de les trames i de les relacions socials; i la denúncia de l'urbanisme especulatiu, del negoci a qualsevol cost col·lectiu, del trencament de les continuïtats de la trama de la ciutat compacta (les torres aïllades, l'arquitectura aparatosa, la fragmentació i segregació urbanes, l'absència de projectes de qualitat destinats a l'àmbit local -i no al públic "extern"). El discurs sobre els drets ciutadans es fa més complex, la reivindicació veïnal immediata es combina amb el discurs sobre el projecte de ciutat, quasi de vida. S'assumeix la confrontació cívico-política, es demana diàleg i concertació a les administracions públiques, es denuncia l'arrogància del poder, es recupera i es desenvolupa el discurs participatiu.

       Aquest renaixement associatiu troba suport i legitimació en la progressiva crítica intel·lectual i professional a alguns dels projectes urbans més significatius de l'última dècada, a la seva concepció en alguns casos i a la seva implantació en d'altres. Tanmateix, la importància dels encàrrecs públics limita considerablement la capacitat crítica dels professionals més rellevants o coneguts. Vegem-ne alguns casos per acabar aquesta reflexió sobre el moviment ciutadà.

       A Ciutat Vella ha prevalgut una crítica molt ideològica i minoritària, denunciadora d'una "gentrificació" relativament modesta i d'alguns projectes considerats "especulatius", mentre que la població es preocupa de problemàtiques més immediates (i, si m'ho permeteu, més reals) sobre l'habitatge, la pobresa, la neteja i la seguretat en l'espai públic i la convivència entre poblacions distintes.

       A Sant Andreu-Sagrera, el debat s'ha produït fins ara entre institucions, d'una banda (projecte Estació Sagrera), i entre veïns i Ajuntament (urbanisme local: equipaments i habitatge), de l'altra. Ara, amb el desenvolupament del Pla Sant Andreu-Sagrera, el debat intel·lectual i professional prendrà més rellevància, com ja s'ha esdevingut al Poblenou-Besòs, amb l'intens debat crític sobre el Fòrum, la fragmentació dels plans i actuacions en la zona sud-est (Sud-oest Besòs, la Mina, la Catalana, Llull-Taulat), el desenvolupament indecís del 22@, el patrimoni industrial, la recuperació d'oficis i habilitats per a la renovació econòmica, les trames urbanes i la inserció de l'urbanisme de torres, etc.

       A les Corts, el conflicte enfronta dues "societats civils" amb interessos oposats: el Futbol Club Barcelona, entitat ciutadana que és un factor important de la qualitat de nostra oferta urbana, i la plataforma d'entitats de la zona. El club vol fer una operació immobiliària que justifica per la necessitat de millorar uns equipaments esportius d'interès general. Les entitats veïnals defensen també el caràcter residencial d'un barri de sectors mitjans que manca d'equipaments i volen limitar l'operació immobiliària de nous habitatges destinats al mercat lliure. En aquest cas, el govern de la ciutat fa de mediador i poca cosa més.

       A Nou Barris, l'existència d'una xarxa associativa potent ha permès que la relació amb el govern municipal es plantegés entre forces relativament equilibrades i, en conseqüència, les diferents situacions conflictives que s'han generat han tingut una sortida negociada: disseny dels espais públics i nous equipaments, construcció d'un gran aparcament per evitar que es faci servir l'espai públic per a aquesta finalitat, rehabilitació del parc d'habitatges, etc. És una de les zones de la ciutat on el moviment veïnal ha afrontat problemes difícils amb creativitat i eficàcia: la conversió de la Planta Asfàltica en ateneu popular i escola de circ (al principi per a col·lectius juvenils en situació de risc) o la convivència entre el veïnat arrelat i els nous immigrants (associació Nou Barris Acull). (¹¹)

       En definitiva, vivim un moment de confrontació de valors culturals, de polítiques i drets ciutadans, de models urbans, de formes de gestió i participació. L'arquitectura for export ha substituït l'urbanisme ciutadà. La ciutat s'ha fet "global" i els ciutadans "locals" se senten expropiats.

Conclusió: la ciutadania com a conquesta

Permeteu-me que, per acabar, torni al tema de la despossessió i de la reapropiació del territori per part dels ciutadans. Les contradiccions de la urbanització deriven necessàriament en conflictes pel fet que a la ciutat es confronten valors i interessos, aspiracions col·lectives generoses i comportaments defensius particularistes. Les demandes es multipliquen ad infinitum: les demandes d'habitatge per als residents, d'equipaments i serveis per al barri; d'accessibilitat i de visibilitat externes i d'integració interna, de preservació de trames i edificis; de recuperació (modernitzada) d'activitats i d'oficis; de valorització de la imatge, les trames, la monumentalitat i la cultura urbana específiques del barri o de la zona, etc. Les demandes i les crítiques sovint poden tenir un regust molt "localista", de voler mantenir o aconseguir uns avantatges de posició, d'immobilisme fins i tot, de tradicionalisme ranci, de vegades. Pot ser, però no sempre és així i, sigui el que sigui, no solament cal tenir-ho en compte, sinó que cal convertir-ho en força positiva.

       Tot plegat, les crítiques, les reivindicacions, responen evidentment a necessitats particulars i col·lectives immediates i en molts casos també a una certa resistència al canvi per l'adhesió a un passat més o menys idealitzat i per les incerteses i les pors al futur. Però aquestes necessitats, aquests sentiments d'adhesió a elements del passat, aquestes pors al futur, no solament són comprensibles i legítimes, també poden ser un factor de transformació, de mobilització i d'integració positives.

       Les reaccions socials i les crítiques intel·lectuals a què ens hem referit sintèticament expressen un malestar davant una despossessió que no pel fet de ser viscuda d'una manera subjectiva deixa de tenir aspectes molt reals, molt "objectius", que qüestionen, si més no en part, les polítiques públiques i, en especial, l'urbanisme barceloní recent. Es fa "ciutat" cap a fora, per a consumidors externs.

       Es fa urbanisme buscant inversors que facin projectes per a demandes solvents que fragmenten la ciutat i la societat. No s'ha mostrat gaire sensibilitat envers el patrimoni físic i social, en especial envers el que és l'herència de la societat industrial i de la Barcelona treballadora. S'ha mantingut la dicotomia entre la ciutat-municipi i la ciutat metropolitana, amb la qual cosa les migracions dels joves cap als municipis de l'entorn es viuen com una expulsió, com a deportació. S'ha exagerat fins a la sacietat l'arquitectura espectacle i el discurs triomfalista. S'ha trigat molt -i s'han perdut moltes oportunitats- a plantejar-se la qüestió de l'habitatge a la ciutat. El poder polític municipal s'ha caracteritzat per la seva escassa capacitat d'autocrítica, mal substituïda per l'autosatisfacció i l'arrogància i per una progressiva dificultat per obrir espais de diàleg comunicatiu amb els col·lectius socials, fins a l'extrem que, en alguns casos, s'ha arribat a parlar d'autisme oficial.

       Ara es vol tornar als barris. Mai no és tard si la intenció és bona, encara que aquest retorn es pugui confondre amb l'electoralisme. Ser a prop amb el somriure preparat d'acord amb les receptes a la moda del "talante". Tanmateix, el difús malestar urbà i el renascut ambient crític requereixen algunes respostes que no depenen únicament d'aquestes amables intencions municipals.

       Si acceptem la hipòtesi de la despossessió, aleshores és legítim i necessari plantejar-se la mobilització social i les consegüents respostes polítiques per fer possible la reapropiació. I per tal que aquesta dialèctica no es resolgui només en funció de relacions de força locals, amb el risc d'arbitrarietat i de tracte diferenciat, cal replantejar-se els drets de la ciutadania. Es tracta de desenvolupar conceptes com ara el dret a la ciutat, al lloc, a romandre on es va triar viure, a l'espai públic, a un entorn que transmeti certeses i sentits, a la mobilitat, a la centralitat, a la formació continuada, a la identitat sociocultural específica, al salari ciutadà, a la participació deliberant i al control social de la gestió urbana.

       Els ciutadans es plantegen avui demandes i reivindicacions que són vitals per a ells, que formen part del seu projecte de vida i de la seva forma de ser ciutadans, però que gairebé mai no tenen un marc legal on recolzar-se, ja que, en el millor dels casos, es tracta de drets programàtics genèrics i, per tant, molt interpretables.

       Mentrestant, convé insistir en una cosa que ens sembla fonamental en la nostra època: la importància de la resistència a la globalització mercantilista, dominada per governs imperialistes i empreses multinacionals sense més ànima que el negoci, caracteritzada per processos culturals homogeneïtzadors i empobridors i per processos polítics cada vegada més allunyats de ciutadans i territoris. Una resistència que troba suport en els àmbits locals, en els llocs amb significat, en les ciutats complexes, que posseeixen, reconstrueixen i reutilitzen la memòria, la identitat i la cohesió sociocultural. Aquests espais d'esperança (¹²), si són complexos i cohesionats, podran ser dinàmics i integradors.

       La ciutat sovint es presenta com "el problema" i els mitjans de comunicació reforcen aquesta suposada fatalitat derivada dels "excessos" de mida i de població. Durant uns mesos vaig fixar-me en titulars de diaris solvents d'Espanya, França i el Regne Unit. Els qualificatius més freqüents eren: la ciutat infinita, insostenible, ingovernable, violenta, caòtica..., fins i tot "assassina" (a El País). The Economist va publicar fa uns anys una portada amb fons negre i lletres grans que deien: "The Hell is the city" (la ciutat és l'infern). Jaime Lerner (¹³) va encunyar una resposta afortunada: la ciutat no és el problema, és la solució, és des d'on es poden afrontar els problemes més directament. Per dues raons, ens permetem afegir: la primera, els problemes apareixen barrejats, interdependents, i és possible i necessari, com diu el mateix Lerner, que els governs locals els afrontin com si fossin problemàtiques integrals, "un projecte o qualsevol actuació urbana no ha de servir per resoldre un problema, sinó diversos problemes alhora". I, segona raó, el potencial d'exigència concreta dels ciutadans de veure reconeguts i materialitzats els seus drets. Les llibertats es conquereixen primer a la ciutat. La qüestió clau en la nostra època és, per tant, reconstruir el concepte de ciutadania entès com a estatus que confereix drets (i deures, tema complementari però que no és objecte d'aquest treball) i com a procés d'exigència col·lectiva que els legitima, els "legalitza" i, sobretot, busca realitzar-los mitjançant les polítiques públiques.

       Si la ciutat actual és avui una realitat nova, els drets ciutadans també s'han de renovar (¹⁴). En el cas de Barcelona, la democràcia ciutadana és imperfecta, pel fet de no haver considerat els efectes perversos o no desitjats del reeixit urbanisme dels anys vuitanta o noranta, per les dinàmiques excloents del mercat i per la incapacitat dels poders públics per plantejar polítiques integradores d'àmbit metropolità. El progrés en el futur immediat dependrà més de la força de la societat civil per imposar el reconeixement efectiu dels drets ciutadans que de la iniciativa pròpia de les institucions. La ciutadania no s'aconsegueix mai del tot, el progrés genera noves contradiccions i desigualtats, però també les forces per enfrontar-s'hi. La ciutadania és una conquesta permanent.

Notes bibliogràfiques

1   Dahrendorf, R. (1992). La democrazia in Europa, a cura de Lucio Caracciolo, amb la participació de Geremek, B. i Furet, F. Editori Laterza.

2   Borja, J. (2003). La ciudad conquistada, Alianza ed., Madrid.

3   Augé, M. (1994). Los no lugares. Espacios del anonimato. Una antropología de la modernidad. Ed. Gedisa, Barcelona.

4   Amendola, G. (2000). La ciudad postmoderna. Celeste Ediciones, Madrid.
Ascher, F. (1995). La Metapolis. Ou l'avenir des villes. Odile Jacob, París.
Ascher, F. (2003). Nuevos principios de urbanismo, Alianza ed. Madrid.
Borja, J. (2007). "Revolución y contrarrevolución en la ciudad global". Revista Eure, núm. 100, desembre, p. 35-50, Santiago de Chile.
Harvey, D. (2008). "El derecho a la ciudad", New Left Review, desembre.

5   Choay, F. (1994). "Le regne de l'urbain et la mort de la ville". A: La ville. Art en Architecture en Europe 1870/1993. Ed. Centre George Pompidou, París.

6   Capel, H. (2005). El modelo Barcelona: un examen crítico. Ediciones del Serbal, Barcelona.
Marshall, T. (ed.) (2004) Transforming Barcelona. Routledge, Londres.
Rowe, Peter G. (2006). Building Barcelona. A second Renaixença. Barcelona Regional, Actar, Barcelona.
Delgado, M. (2005 i 2007). Elogi del vianant. Del "model Barcelona" a la Barcelona real. Edicions de 1984, Barcelona
-La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del modelo Barcelona. Ediciones Catarata, Madrid.
Poli, M.; Zardini, M. (eds.). (2004). "Urban Investigations: Barcelona Fórum 2004", Domus, 866, gener, pp. 26-47, Milà.
Delbene, G.; Pizza, A.; Scarnato, A. (eds.). (2007). Critical Barcelona. Area, núm. 90, febrer, Milà.
(2007). "Barcelona, difficile d'être un modèle". Traits Urbains. Innovapresse, París.
(1998). "Barcelone, la deuxième renaissance". Projet Urbain. Ministère de l'Équipement, París.
Borja, J.; Muxí, Z. (eds.) (2004). Urbanismo en el siglo XXI. Bilbao, Madrid, Valencia, Barcelona. Edicions UPC, Barcelona.
Barcelona. Metròpolis Mediterrània. (2007). "El model Barcelona. Debat sobre l'ocàs d'un urbanisme de consens". Barcelona. Metròpolis Mediterrània, núm. 69.
Unió Temporal d'Escribes (2004). Barcelona marca registrada. Un modelo para desarmar. Virus Editorial, Barcelona.
Col·lectiu Ariadna - Institut Català d'Antropologia (2004). La otra cara del Fórum de las Culturas S.A., Edicions Bellaterra.

7   Ingersoll, R. (1996). "Tres tesis sobre la ciudad". Revista de Occidente, núm. 185, Madrid
-(2004). "La mort de la ciutat", conferència en el cicle "Traumes urbanes", Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 8 de juliol de 2004.

8   Federación de Asociaciones de Vecinos de Madrid (2009). Memoria ciudadana y movimiento vecinal. Obra col·lectiva, editors: Vicente Pérez Quintana i Pablo Sánchez León. Ediciones Catarata. Inclou un article sobre Barcelona de Borja, J., "El movimiento vecinal en busca de la ciudad futura".
Borja, J. (2007). Espai públic i memòria democràtica. Ponència presentada al Coloquio Internacional sobre Políticas Públicas de la Memoria, organitzat pel Memorial Democràtic-Generalitat de Catalunya (octubre de 2007). Publicat a la revista Mirades, núm. 1 (2008) pel Grup ICV-EUiA-EPM de la Diputació de Barcelona.

9   Borja, J. (2005). "Un futur urbà amb un cor antic", al catàleg de l'exposició Quórum. Comissària: Rosa Pera, ICUB.

10 FAVB (1991, 1998 i 2007): Barcelona i els barris (tres edicions d'un llibre-informe sobre els moviments veïnals; cada una d'elles n'actualitza l'anterior). Altres  publicacions de la FAVB: vegeu la col·lecció de La veu del carrer (revista bimestral) i Quaderns del carrer: números 1, 2 i 3, publicats els anys 2006, 2007 i 2008).

11 Iglesias, M.; Ciocoletto, A. i Jacques, A.C. (2007): Gent de Nou Barris 1897-2007. Ajuntament de Barcelona.
Pradas, R. (ed.) (2008). Viviendas del Gobernador, epíleg de Borja, J. "Nous Barris, de la marginació a la ciutadania". Ed. Generalitat de Catalunya.

12 Harvey, D. (2003). Espacios de esperanza. Ediciones Akal, Madrid.

13 Jaime Lerner va ser durant tres mandats el prefeito de Curitiba (Brasil) i posteriorment governador de l'estat de Paraná. També ha estat president de la Unió Internacional d'Arquitectes. Les frases entre cometes corresponen a les seves intervencions en col·loquis compartits.

14 Borja, J. (2004). "Los derechos ciudadanos". Estudios, núm. 51. Fundación Alternativas. Madrid. Inclou una àmplia bibliografia.

Estiu (juliol – setembre) 2009