• Versió per imprimir
• Envia a un amic

La ciutat és l’aparador de la ideologia

Text Miquel Porta Perales Crític i articulista

© Eva Vázquez

El Fòrum 2004 és la penúltima expressió de la ciutat com a exteriorització del bonisme pacifista, ecologista i multiculturalista que avui imposa el seu discurs arreu.

La ciutat –una de les més grans creacions de l’ésser humà– sempre ha estat l’objecte del desig de la ideologia. Tota ciutat conserva o manifesta la petjada de les ideologies que, literalment parlant, han passat pel seu damunt. En aquest sentit, es pot afirmar que la ideologia –per entendre’ns, una determinada concepció del món o un conjunt d’idees, representacions i actituds més o menys coherent– atorga identitat a la ciutat. Es podria dir que la ciutat, en un procés d’impregnació dialèctica, viu en la ideologia i que la ideologia viu en la ciutat. Una experiència viscuda que es percep, per exemple, en un dels elements fonamentals de la ciutat com és ara l’arquitectura. Si –a través d’un dels forats de cuc que contempla la física relativista posteinsteiniana–  viatgéssim a l’Egipte i la Grècia clàssics, trobaríem que aquests llocs són portadors d’una determinada ideologia –manera d’entendre el món, idees, representacions i actituds, dèiem– que es manifesta en la piràmide i el temple. La piràmide o la grandiositat i la immortalitat del poder omnímode egipci. El temple o l’equilibri i la proporció de la civilització grega. Un exercici semblant podríem fer amb la basílica de Sant Pere del Vaticà, la Torre Eiffel de París, els gratacels novaiorquesos o l’anomenat niu de Pequín on es van celebrar els Jocs Olímpics de 2008. Sant Pere o el poder supraterrenal, la Torre Eiffel o la industrialització, els gratacels o la puixança nord-americana, el niu o l’emergència d’una nova potència que combina la tradició mil·lenària amb la modernitat avançada.

       Arribats a aquest punt –si tenim en compte que les primeres línies d’aquest article observen la ciutat des d’una perspectiva unireferencial–, se’ns planteja la qüestió de com aproximar-se a la ciutat. De com mirar la ciutat. Seguint els clàssics contemporanis, podríem abordar l’assumpte a la manera dels filòsofs, els historiadors, els geògrafs, els economistes, els sociòlegs o els literats. Així, podríem parlar de la ciutat com l’espai de la conversa i el pacte polític (José Ortega y Gasset), el lloc on es trobaria l’“ànima” d’una civilització (Oswald Spengler), la condició de possibilitat de realització de les necessitats humanes (Paul Vidal de la Blache), l’àmbit del comerç i la indústria (Henri Pirenne), el punt o moment històric on recuperar-se de la deshumanització propiciada per la tecnologia tot assolint una relació integradora (Lewis Mumford), l’escenari en què el conflicte permet el coneixement mutu i l’assoliment de l’edat adulta de l’home (Richard Sennett) o l’indret on es percep la lluita entre tradició i progrés (Benito Pérez Galdós). De segur que aquestes maneres d’apropar-se a la ciutat són, en més o menys grau, necessàries i complementàries. De segur que totes elles posen al nostre abast, en més o menys mesura, la “veritat” del que és la ciutat. Però, en tot cas, nosaltres ens decidim per assenyalar una altra “veritat” de la ciutat que no sol ser prou valorada. Aquesta és la nostra hipòtesi: la ciutat –talment com suggeríem en el primer paràgraf– és l’aparador on s’exhibeix la ideologia. Parlem, per exemple, de la Barcelona dels segles XX i XXI.

       El Noucentisme –progressisme, reformisme, cosmopolitisme i catalanisme amanits amb la il·lustració de l’època, instal·lada a Viena i Berlín– es manifesta a Barcelona a través de l’educació, la modernització, l’elitisme intel·lectual, la urbanització del territori o la normativització de la llengua catalana. I s’exhibeix en una arquitectura (Josep Goday, Rafael Masó, Josep Puig i Cadafalch o Josep Maria Pericas) que vol expressar un nou ordre social i nacional. Que vol fer país. Que vol modernitzar el país. D’aquí, les escoles, els museus i les biblioteques tallats per un mateix patró, l’obertura de la Via Laietana a la manera del París de Haussmann, l’electrificació, el clavegueram, el transport subterrani, les oficines, la divisió comarcal, el conreu del monument i la recuperació del patrimoni. Sense oblidar un Art Déco que festeja la industrialització, que mostra línies definides i colors brillants, que ofereix una nova concepció de l’espai, la llum i el confort. Tot plegat, la metàfora d’un Noucentisme que troba en la ciutat el seu aparador. Un Art Déco –detall prou important en l’època de la segona Revolució Industrial catalana tot just quan la burgesia industrial es consolida– que és susceptible de ser reproduït i d’arribar –comercialment i ideològicament parlant– a les classes populars.

       La Primera Guerra Mundial, la crisi de la Lliga, els conflictes socials i la dictadura de Primo de Rivera –el dictador mostra també el seu particular monumentalisme arquitectònic: la ciutat continua sent l’aparador de la ideologia– suposen la defunció pràctica del Noucentisme. Arriba la República i la Generalitat republicana. Barcelona esdevé l’aparador de l’avantguarda europea de la mà del GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). El racionalisme constructiu i el funcionalisme compositiu (Sert, Torres Clavé, Subirana, Rodríguez Arias o Illescas), així com la utopia pròpia de l’època a la manera de la Ville Radieuse de Le Corbusier, es van mostrar en el Pla Regulador, el Dispensari Central Antituberculós o la Casa Bloc de Sant Andreu. I no sols això, perquè Barcelona també va ser l’aparador de les idees revolucionàries d’aquell temps. Sobre això, resulta significativa una citació de la revista Nova Ibèria (editada, tot un detall, pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, el febrer de 1937) sobre la Casa Bloc: “Volem creure en aquesta nova societat, la tendència actual de municipalitzar l’estatge; desposseint els propietaris particulars de llurs drets sobre aquests [estatges] i el terreny, haurà trobat el camí per a desempallegar-se de tots aquells prejudicis que en l’anterior societat impedien la realització de l’única solució racional del problema, i nosaltres els tècnics, que no havíem tingut por d’arribar a conclusions lògiques, sabíem, pels estudis realitzats sobre la matèria, que no hi havia altre camí”. En definitiva, arquitectura, política d’habitatge i ideologia es donen la mà a la ciutat de Barcelona.

       Després de la dictadura del general Franco –el monumentalisme torna a exhibir-se–, després del grup “R” (Bohigas, Coderch, Martorell, Moragas i Sostres, entre d’altres) que crítica el conformisme i reivindica l’herència del GATCPAC, el Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004 és la penúltima expressió de la ciutat com a aparador de la ideologia. El Fòrum és l’exteriorització del bonisme –aquest pensament flàccid altament gratificant que pren partit per les causes prèviament guanyades– pacifista, ecologista i multiculturalista que avui imposa el seu discurs arreu. El Fòrum va fer de Barcelona la ciutat del bé. Convé afegir que, a redós del Fòrum, Barcelona va recuperar una part important de la façana marítima, va construir un centre de convencions multiusos i un parc, va edificar nous hotels, va dignificar el Poblenou, va convertir els marges del riu Besòs en un jardí. I tot això –ideologia progressista– en un espai que majoritàriament continua sent públic. La ciutat sempre ha estat l’objecte del desig de la ideologia, dèiem al principi. El pragmatisme de Jordi Hereu –adéu a l’eslògan bonista “Barcelona, la millor ciutat del món”, que amenaçava d’acabar en divorci entre ciutadania i Ajuntament– podria ser l’inici d’una nova etapa. Ho veurem.



Primavera (abril - juny 2010)