• Versió per imprimir
• Envia a un amic

De Barcino home a Barcelona dona

Text Rima Sheermohammadi Traductora i intèrpret

© Eva Vázquez

La ciutat sembla incapaç de contenir noves vides. Indiferent, maquillada, desconfiada, individualista, és com una dona madura que no ha digerit els canvis pels quals ha passat, que no accepta la seva condició i que sovint mira els altres amb desconfiança.

Potser l’experiència de viure en un entorn en el qual els drets de la dona no són respectats et porta a buscar el gènere en els objectes o les ciutats en un intent de trobar alguns dels seus senyals d’identitat, potser un gest instintiu dels qui tenim els nostres escampats pel món. La meva llengua natal, el persa, em va ensenyar que els objectes manquen de gènere, però en la mesura que em vaig anar apropant a la Mediterrània, vaig descobrir que en les llengües banyades per aquesta mar cada cosa, cada idea, cada concepte, era, necessàriament, dona o home.

       A partir d’aquest descobriment, hom es planteja què és el que fa que una plaça sigui una dona, que un arbre sigui un home. Tot i resoldre l’enigma, se sorprèn que d’altres llengües inverteixin aquell gènere. És una de les moltes preguntes que es plantegen a qui es veu obligat a traslladar-se, desarrelar-se i empeltar-se en una nova ciutat. I aquí l’enigma es manté: per què Gènova i Casablanca són dones, i en canvi Teheran i Londres són homes? I és que el gènere de les ciutats es decideix mitjançant una operació genètico-lingüística d’imposició d’un nom a una zona determinada de la natura. En la cultura islàmica clàssica, nascuda del clima extrem del desert, hi ha una antiga idea que relaciona la fundació d’una ciutat amb la fertilització de l’indret i, per tant, amb una feminització de l’espai preexistent que, caòtic com era, no tenia gènere. Així, Mohammedia, Al-Qahira, Alhambra són feminitzacions d’una paraula masculina… Amb el pas dels segles, les ciutats s’allu­nyen del seu gènere fundacional o s’hi apropen, envelleixen, floreixen o, fins i tot, canvien de gènere: Barcino – Barcelona.

       Com afecta aquesta identitat toponímica la nostra vivència de l’indret? Intentem participar en una experiència maternofilial o paternofilial quan som acollits en una ciutat? Em plantejo, como feia en la meva infància amb els objectes, el repte de saber si Barcelona és una dona i, si ho és, quina és la seva història.

       La visió de l’immigrant està condicionada per les circumstàncies de la seva vida, la situació sociopolítica que l’ha portat a deixar enrere el seu país i, en general, els condicionants que l’han portat al moviment. En aquell moment, amb el buit deixat enrere, taula rasa amb objectes, persones, paisatges, fa més de vint anys, la ciutat podia ser per a mi qualsevol cosa. I vaig descobrir que ho era per a molta gent: era diferent, inclusiva, interessant, sensual, abraçadora, bella i amb una mirada que convidava tothom que no la coneixia a apropar-s’hi i moltes vegades a decidir quedar-se al seu costat per sempre.

       Era, més tard, el cant del cigne d’una ciutat que no podia continuar creixent. En la ruptura de l’espai emmurallat de l’antiguitat, la ciutat es fertilitza, viu el seu moment pregnante, es reprodueix i es multiplica en l’eixample que va forjar una de les cares de l’ambigua personalitat de la ciutat. La seva pell es va eixamplar com la d’una dona embarassada. L’asexuat Barcino va esdevenir la voluptuosa Barcelona.

       Avui, la seva pell ha perdut la llisor, i sembla incapaç de contenir noves vides. Indiferent, incisiva, maquillada, desconfiada, individualista; una dona que no ha digerit els canvis pels quals ha passat, no accepta la seva condició i sovint mira els altres amb la desconfiança d’un ésser ferit d’amor. Ara és exclusiva, ja no t’abraça, sinó que conversa amb tu per veure si ets capaç de donar-li alguna cosa; ja no et mira ni es mira amb curiositat. Autosuficient, industriosa, eficaç dona madura. Barcelona ha trobat la seva raó de ser en una lloable i necessària recuperació de la identitat oprimida, en la lluita pel respecte del poble que representa. Però alguna cosa hem après: no es pot viure a costa del patiment dels avantpassats, condemnats, com vol la tragèdia grega, a arrossegar les culpes dels nostres pares. Així, fa dues dècades que veig l’equació irresolta en la qual s’intenta conjuminar un pretès cosmopolitisme (al qual cada immigrant aporta la seva quota) amb un sentiment de defensa del que és propi, del que és local.

       El victimisme de la societat que ens acull és una posició que no deixarà mai de sorprendre els qui provenen de totalitarismes en actiu. Aquella ferida de la història sembla justificar una actitud paradoxal de participació superficial en l’Altre i d’exclusivitat, d’hermetisme. Fins i tot, de simpatia pel que és llunyà i d’odi pel que és proper. El multiculturalisme entès com la convivència de diferents cultures en un únic lloc no és res nou per a cap societat, però sí que ho són la qualitat d’aquesta condició, els reptes que comporta i la manera en la qual s’aborden els conflictes, com ara la seva relació amb el relativisme cultural, la compatibilitat entre les complexitats de les cultures i els ideals de la igualtat. Mentre Barcelona usa el multiculturalisme en el discurs oficial i mediàtic i és objecte de consum, l’interès pel que és aliè no acostuma a travessar un vernís superficial. Per bé que el cinema xinès, el menjar marroquí, els balls llatins, la dansa bangra i les botigues regentades per pakistanesos han permès que molts integrin aquesta metròpolis en el tòpic de Babel que no dorm mai (amb el consegüent efecte positiu per al turisme de masses), la realitat d’un apropament i comprensió de l’Altre no és només una assignatura pendent, sinó extracurricular.

       D’altra banda, aquell cos busca a cop de bisturí urbanístic recuperar una joventut que doni saba nova a un organisme ja invertebrat per projectes que no han reeixit (com el Fòrum), d’experiències que, a manera de pròtesi, la insereixen en el confortable i indefinit terreny “de la globalitat”.

       Fins a quin punt l’entorn de Barcelona, després d’haver begut de l’ampolla que deia “beu-me” i tastat el pastís que deia “menja’m”, es troba en situació de “desubicació”; en la seva experiència, la idea d’ella mateixa no coincideix amb el seu entorn. La desubicació de molts respecte d’unes estructures (com ara l’Estat espanyol) i la de molts altres respecte d’unes altres (com ara el component immigrant).

       Confio que, igual que Alícia i el seu despertament d’un somni que la va portar a diverses experiències, la ciutat de Barcelona torni al seu estat més humà i menys pretensiós, com el que tenia fa dues dècades, però amb el bagatge de tot allò de valuós que ens proporciona la història. Barcelona pot ser una ciutat que simbolitzi el principi d’“unitat en diversitat”. Una unitat que no depèn de la integració en una cultura, sinó de la interdependència entre totes les cultures. No hi ha dubte que aquesta etapa d’adolescència en la vida de la nostra societat passarà i donarà lloc a una etapa d’adultesa social amb qualitats com la calma i la saviesa. La valentia d’allargar la mà cap a l’altre no serà un gest tímid de por de perdre el que és propi, sinó des de la conscienciació que la maduresa implica proporcionar un entorn favorable per al creixement i desenvolupament sa de tots els grups que componen la nostra societat. El fenomen de la unitat amb tota la complexitat que implica neix de la certesa que totes i cadascuna de les races, les nacionalitats i els pobles que existeixen tenen aquestes capacitats bàsiques per créixer i oferir grans aportacions al conjunt. “Barcelona, posa’t guapa” ja no serà per embellir les façanes, sinó per descobrir els qui hi viuen al darrere. Tots en som responsables: els qui són d’aquí i els qui ara i aquí hem trobat una llar.

Primavera (abril - juny 2010)