• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Ventura Pons converteix Barcelona en un mapa de sentiments

Text Jordi Picatoste

Hi ha un senyor, que no és Almodóvar ni Woody Allen, que des de fa prop de trenta anys porta Barcelona, a través de les seves pel·lícules, a festivals de tot el món. Així doncs, quan va aparèixer la notícia d'una versió cinematogràfica de la prestigiosa obra de teatre Barcelona, mapa d'ombres, de Lluïsa Cunillé, el fet que Ventura Pons en fos el director era quelcom que no feia falta dir; més aviat era una qüestió de pura lògica. Pons, que es va formar en el teatre -encara que pocs se'n recorden-, cada any porta una pel·lícula sota el braç, majoritàriament adaptacions d'obres catalanes  contemporànies i amb la ciutat de Barcelona de fons.

            Però si el teatre ja és un mitjà que limita la llibertat d'acció, l'obra de Cunillé, estructurada en diverses escenes que s'esdevenen a les diferents habitacions d'una mateixa casa on en cada escena parlen només dos personatges, la translació al cinema era més complicada. El director barceloní n'era conscient: "L'obra necessitava obrir-se i la pel·lícula aparentment és oberta cap a l'exterior, però de fet ho és cap a l'interior dels personatges. Era la idea que em va motivar per realitzar-ne l'adaptació. A la pel·lícula hi ha prop de quaranta localitzacions més que a l'obra... Hi surten molts  exteriors, però que representen l'interior dels personatges. A més, també hi apareix  una presentació de cadascun d'ells per contextualitzar-los".

            Pons comenta que el que el va atraure de l'obra de Cunillé va ser la història, però reconeix que més tard es va adonar que els personatges tenen molt a veure amb el seu món cinematogràfic: "Podrien ser de Carícies o d'altres films meus: gent penjada que lluita per tirar endavant i no ho aconsegueix. És curiós com torno a  aquests personatges, que em desperten molta tendresa. A més, hi ha una intensitat dramàtica que podria ser la d'Actrius, i en aquesta voluntat d'obrir-se cap a l'interior  dels personatges em recorda Ocaña, un retrato intermitente".

            L'eix de la pel·lícula és el matrimoni encarnat per Núria Espert i Josep Maria Pou, que interaccionen amb els diversos inquilins del seu pis, entre ells una dona de mitjana edat (Rosa Maria Sardà) o una jove sud-americana (María Botto). Són personatges que tenen en comú la soledat i secrets infonfessables que acaben sortint a la llum com a solució a les seves existències i que els relacionen entre ells.

            És precisament en l'aspecte actoral on el cineasta es mostra més orgullós: "Vaig tenir molta sort de tenir-los, són brutals. Hi ha un treball molt sòlid d'actors en aquesta pel·lícula, hem assajat molt i tot va ser ràpid, perquè estava preparat". Als que ja hem esmentat, els acompanyen Jordi Bosch i Pablo Derqui, l'únic, a més de Botto, que debuta a les ordres de Pons. A la banda contrària, Rosa Maria Sardà, en la seva cinquena col·laboració amb aquest director al qual Sardà va dedicar el seu Goya per Sin vergüenza, de Joaquín Oristrell: "A Madrid, la Rosa Maria fa secundaris de luxe, però els bons papers els ha fet amb mi". Pons, fidel a la seva activitat constant, ja treballa en el seu pròxim projecte.  

Un director i una ciutat

Des que va debutar al cinema el 1978 amb Ocaña, retrato intermitente sobre l'emblemàtic personatge de la Rambla, Ventura Pons sempre ha tingut com a fons de les seves pel·lícules la ciutat en què va néixer, Barcelona, tret de comptades  excepcions. I fins i tot a la seva aventura en anglès, Food of love, que en part transcorria als Estats Units, també hi apareixia Barcelona, tot i que a la novel·la original de David Leavitt l'acció té lloc a Roma. Els motius són diversos, incloent-hi la comoditat: "Tots els directors tenim un paisatge cultural, a més d'una qüestió de paisatgística urbana que té a veure amb el nostre hàbitat. I en el cas de Food of love era més còmode ferla aquí. Leavitt mateix va dir que quedava molt bé. Per als estrangers, les ciutats a les quals van són com decorats, i Barcelona anava bé". Les excepcions han estat les dues pel·lícules que ell anomena "valencianes", Puta misèria (1989) i La vida abismal (2006), i el rodatge a Bulgària de Rosita please! (1993).

Tardor – Hivern (octubre 2007 – març 2008)