• Versió per imprimir
• Envia a un amic

VILA-MATAS, E.; Dietario voluble

Text Javier Pérez Andújar

VILA-MATAS, E.; Dietario voluble

"...També hi ha un Vila-Matas agent provocador, que descriu amb paraules de ràbia terribles la Barcelona polvoritzada per l’avarícia i amb fàstic el Madrid de la crispació...."

Dietario voluble
Enrique Vila-Matas
Editorial Anagrama
Barcelona, 2008
275 pàgines

Volia dir que en aquest llibre el que hom s'hi troba és Vila-Matas en estat pur, però em fa l'efecte que això ja ho han dit en un altre lloc i, a més, no és ben bé cert. El que t'hi trobes, per damunt del seu autor a la clara, és la literatura en estat químicament pur, deliberadament pur, lliure de gèneres, de categories, de formalitats... A les pàgines de Dietario voluble, el que és voluble no és l'autor, sinó la seva escriptura, el seu pensament inconstant, capriciós, és a dir: literari, que va girant sobre si mateix (això és el que és voluble), i així la seva escriptura discorre sense reserves des de la cita literària, que a Vila-Matas té una funció d'objet trouvé, fins a l'exposició, per exemple, d'una anècdota viscuda al costat de Claudio Magris, o fins a una reflexió literària sobre l'obra de Verne, o fins a la denúncia d'una Barcelona que Vila-Matas ja no sent com a seva, per una sèrie de raons superestructurals que exposa detalladament i irrefutablement en aquestes pàgines. I que molts barcelonins compartim.

       En aquest Dietario voluble el que s'hi veu, ultra mil coses més, és l'escriptor ressuscitant d'entre les trampes de la mort, que queden desarmades a les portes d'una habitació de l'hospital de la Vall d'Hebron (on Enrique Vila-Matas arriba biogràficament, capitalment enverinat per una disfunció renal), i se'l veu aleshores aferrant-se als braços infinits de l'escriptura, que és una de les secretes formes amb què la vida ens dóna la mà d'amiga solitària. Vila-Matas, quan es recuperi d'aquest tràngol de salut, escriurà un llibre de contes per explicar-ho o per celebrar-ho (Exploradores del abismo, l'anterior a aquest), però, alhora, ha estat publicant setmanalment aquest dietari, que apareixia, tot i que només en una part comparable a la part visible d'un iceberg, en l'edició dominical d'El País.

       L'abisme que explora Vila-Matas, i això també s'aprèn en aquest dietari abans que en els contes esmentats, no és l'abisme pascalià, metafísic, sinó un altre abisme profundament i delicadament literari. El seu abisme, com revela l'autor en aquest llibre, prové materialment del buit fabulós al qual s'aboquen els personatges de Jules Verne al costat del cràter de Viatge al centre de la terra, o els de Poe al relat El dimoni de la perversitat, i també és l'abisme del volcà Tängri, que apareix a la novel·la La ribera de les Sirtes, de Julien Gracq.

       Enrique Vila-Matas, que ha estat amb un peu en el veritable foli en blanc, es llança amb aquest llibre a l'abisme de l'escriptura, a l'abisme de la vida, i és per això que el que li surt és un dietari voluble, una acta imprevisible de cada minut que passa, de cada lectura que completa o que posposa, de cada fet que protagonitza o que presencia, de cada cançó que escolta. Ah, aquest és un llibre que té quelcom de CD particular, un recopilatori de cançons (tothom ho sap: qui canta el seu mal espanta), substanciat de la música de The Ronettes (i, així, Phil Spector ha ajudat, ja que no ho fan les autoritats, a aixecar l'ànim de la literatura barcelonina), de cançons de CocoRosie i dels Guillemots (la presència dels quals ens recorda que Vila-Matas és el Neil Young de la literatura indie), de les cançons batiscàfiques i andrebretonianes d'Antònia Font... I, per damunt de molts altres assumptes, Dietario voluble és un llibre d'agraïment profund a l'escriptor Julien Gracq, mort el desembre de 2007. Però ara, més que assenyalar tot el que Vila-Matas reprèn del culte literari de Julien Gracq i, sobretot, de la seva obra Leyendo escribiendo, ja que això ens ho indica detalladament l'autor barceloní, crec que val més la pena, pel fet que es tracta d'una simpàtica anècdota, reparar en el que ha pres el redactor de la coberta de Dietario voluble ("Com que es tracta d'un diari literari que s'origina en la lectura, és una obra escrita des del centre mateix de l'escriptura...") del redactor de la coberta de Leyendo escribiendo (Fuentetaja, 2005). "Leyendo escribiendo és una obra escrita des del cor mateix de l'escriptura. L'escriptura s'origina en la lectura..."). Els subratllats són els mateixos que als respectius originals.

       Al Dietario, Vila-Matas ens revela que el tema substancial de la seva obra és la impossibilitat de dir la veritat, és a dir, d'expressar-la. Potser és aquesta recerca de l'expressió d'allò veritable, com també passa amb Pessoa (a qui Vila-Matas celebra en totes les seves manifestacions literàries), el que ha fragmentat (tot i que no sé si aquesta és la paraula) alguns autors en els seus diferents heterònims, o els ha multiplicat en mons paral·lels... A altres escriptors, com a Beckett, aquesta impossibilitat els ha tornat únics i hermètics. En el cas d'Enrique Vila-Matas es barregen totes dues circumstàncies. Vila-Matas és un festival de l'heterònim hermètic. Enrique Vila-Matas, de fet, no és més que un dels molts heterònims d'Enrique Vila-Matas, tots endimoniadament ocults sota el seu complet i nou nom. Al seu Dietario voluble, Enrique Vila-Matas confessa així mateix la seva passió juvenil per les pel·lícules d'espies, i amb aquesta referència hom comprèn el Vila-Matas que, segons que explica en aquestes pàgines i en d'altres, espia les converses de la gent quan va amb autobús (el seu cèntric 24), o el Vila-Matas agent secret que treballa per a l'altra banda del teló que separa vida i literatura, i que s'amaga darrere dels camions del seu barri per no ser reconegut per veïns i, encara menys, pels crítics literaris, o el Vila-Matas que s'ha fotografiat d'incògnit a la solapa del Dietario amb ulleres de sol i amb les solapes de l'abric aixecades.

       I també hi ha un Vila-Matas agent provocador, que és el que descriu (amb paraules de ràbia terribles) la Barcelona polvoritzada per l'avarícia dels calés i per la voluble avarícia municipal, i el que descriu fastiguejat el Madrid de la crispació, dels bisbes de manifestació i pancarta, dels taxistes de falsedat radiofònica i, és clar, el Madrid del protocol acadèmic ranci amb birret platejat.

       Però l'essencial de Vila-Matas, i això batega en el seu Dietario voluble, és la seva lleialtat sens fi a la literatura, el fet que continua escrivint en la mateixa taula en què va començar quan era un noi. Des d'aquesta taula on concep els seus llibres, l'autor s'ha fet cosmopolita. Totes les ciutats, a les quals torna de vegades i les quals qualifica d'empipadores d'altres vegades, no són més que desenes, centenars d'heterònims de la taula on escriu. Fins i tot Barcelona no és sinó un heterònim de la seva taula. Una Barcelona de la qual se'n vol anar; però no pot, com els heterònims tampoc no poden tallar amb tot el que els lliga als seus creadors.

       En aquest Dietario voluble hi ha, finalment, un pessimisme constitutiu, que prové de la desconfiança de qui prefereix els llibres a un món en el qual d'aquí a unes dècades arribarà al poder tota una generació de nens visitants d'Eurodisney. El Dietario voluble pertany a una rara espècie de literatura, que viu emboscada en una selva d'hermetismes i d'heterònims, i en una selva també de llibres i d'escriptors, els uns vius i els altres espectrals, els quals l'autor cita, els quals l'autor llegeix, els quals l'autor acompanya pel Passeig de Gràcia sense dirigir-los la paraula, o amb els quals conversa sota la pluja de Roma, o al costat dels quals deixa passar els dies immers en l'avorrida normalitat de Finlàndia. És un cosmopolitisme, ja s'ha dit, fet de literatura. Encara més: és un cosmopolitisme que ja només creu en la literatura.

Primavera (març – juny) 2009