• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Tertúlies amb rigor dialèctic

Text Gregorio Luri

Foto: Ana Portnoy

Foto: Ana Portnoy

La plaça del Raspall va ser, segons alguns, el solar d'una antiga fàbrica de raspalls, però d'altres defensen que rep el nom, com el bulevard més llarg de París, del socialista i higienista francès François Raspail. Té set plàtans, més altius que robustos, que protegeixen amb la seva ombra deu bancs, una font, una bústia de correus i quatre fanals. Aquí no hi ha res de monumental o merament decoratiu. Aquesta plaça en té prou amb una farmàcia a un costat i un restaurant a l'altre. El carrer del Profeta la comunica amb la plaça del Poble Romaní, que té "arbres de l'amor" que floreixen a l'abril i un monument dedicat a l'argentí Gato Pérez, amb un text que diu: "Al barri de Gràcia hi ha un munt de gent / que porta a la sang el ritme calé". Una mà anònima també ha deixat una gran pintada en un mur: "Quan parlo amb algú el primer reclam que faig és ‘Mira'm' o ‘no et tapis la boca'". A tocar hi ha la plaça de John Lennon.

            Al capvespre, quan s'encén la creu de la farmàcia amb les seves intermitències vermelles i blanques, les gitanes s'aixequen dels bancs i comencen a cridar a les seves Tatianes, Nerees i Manolis. És l'hora de sopar. Són dones alegres, candidates a models de Botero. Es fa difícil creure que són rebesnétes d'aquelles que va pintar Nonell, enfundades en la tristesa de la seva misèria. Sota la llum d'un fanal hi ha un noi assegut amb una guitarra i, a poc a poc, va sent envoltat per un grup d'adults que parlen, amb una altivesa impol·luta, el català més musical de Barcelona, tan melodiós que sembla natural acompanyar la seva dicció rítmicament picant de mans. Aquí al costat, al carrer Fraternitat, va néixer Antonio González, el Pescaílla, el qual va crear la rumba catalana unint amb encert els palos tradicionals del flamenc i la rumba cubana.

            El restaurant Can Resolís sembla vacunat contra qualsevol afectació contagiosa del disseny. Es manté fidel al seu excel·lent bacallà de tota la vida i a la seva tripa. En aquest restaurant, no hi has de buscar luxes ni has de filar prim amb les calories o el colesterol. Els seus clients són, majoritàriament, veïns de la zona. Però no tots. Els divendres, pels volts de les nou, Can Resolís s'omple de filòsofs. Es distingeixen de la clientela habitual per un aire bohemi suggerit per l'acurat desordre de la roba que porten. Quan es troben se saluden, demanen una consumició i s'endinsen amb un got o una gerra a la mà per un passadís mal il·luminat que els condueix, a través del menjador principal, fins a un segon menjador interior, més petit i rústic. Aquest és el lloc de reunió del "Café Filosófico Mismamente".

            Els cafès filosòfics van néixer el 1992, a París, a partir de l'experiència pionera del "Café des Phares", situat a la plaça de la Bastilla. Avui dia hi ha uns dos-cents cafés philo a França i molts d'altres escampats per més de trenta països, i la seva pretensió és unir el millor de les tertúlies tradicionals amb el rigor dialèctic de la filosofia. A un cafè filosòfic no s'hi va simplement a parlar per parlar ni a intercanviar anècdotes divertides i opinions erudites, sinó a buscar la raó comuna en un espai públic i amb una beguda a la mà.

            Han trigat una mica a arribar a Barcelona, però ja són aquí. El dels divendres al vespre a Can Resolís reuneix sovint una vintena de persones, i ja ha acollit un centenar de trobades. Els seus impulsors i dinamitzadors són el filòsof aragonès Raúl Muniente i el lògic torinès Lorenzo Baravalle. Raúl es va llicenciar a la UAB i es declara seguidor de Maristany. Lorenzo va arribar a la Rovira i Virgili procedent de Torí gràcies a un Erasmus i està especialitzat en lògica. Actualment es mou entre Barcelona i Lisboa, en la universitat de la qual està treballant. Des del principi tenien molt clar el que volien i el que no. Sabien, per exemple, que el principal enemic d'un cafè filosòfic és aquella figura, tan freqüent a les tertúlies hispanes, del personatge que vol resultar graciós, el qual, per tal de fer una broma fàcil, és capaç d'esterilitzar un debat. "Aquell humorista improvisat, que pot ser qualsevol de nosaltres, canvia la possibilitat d'una conversa emotiva i vertadera per un gir en el buit que esdevé mudesa. Llavors, tothom somriu com un ximple, sense adonar-se que, en el fons, aquest acudit els ha deixat sense arrels. En un al·lucinant exercici de masoquisme. Al Café Filosófico Mismamente hi ha irònics, però no personatges que volen resultar graciosos".

            Raúl i Lorenzo van posar en marxa el cafè el 15 de setembre de 2006 amb una estructura que bàsicament s'ha mantingut intacta. Els "cafeters" reben la convocatòria per correu electrònic, amb el tema que s'ha de discutir i un parell de frases i imatges que suggereixen possibles direccions. Per exemple, en la sessió del 25 d'abril es va tractar sobre la jerarquia i es van proposar aquestes dues citacions: "Si dos cavalquen en el mateix cavall, un ha d'anar al darrere", de William Shakespeare, i "Les jerarquies expressen de forma dramàtica una cosa: que l'individu és, d'una banda, totpoderós, i, de l'altra, que està irremeiablement amenaçat de no ser ningú", de Louis Dumont. Altres qüestions tractades en les últimes sessions han estat la inspiració, la normalitat, la ira, el viatge, la política, la curiositat, la felicitat, la religió, la intimitat, el mal, el temps, la ironia, la fantasia, les emocions, la realitat, la rebel·lia...

            El cafè té dues parts ben diferenciades, d'una hora cadascuna. En la primera, de caràcter narratiu, s'expliquen experiències, autobiogràfiques o no, relacionades amb el tema proposat. La comunicació és fluida i no triguen gaire a sortir a la llum anècdotes professionals, eròtiques, infantils... Després, durant un parèntesi d'uns deu minuts, els "cafeters" abandonen la caverna i surten a la llum del taulell per anar a buscar la segona consumició. Mentrestant, han de cercar una possible definició de la qüestió que els ha convocat capaç d'abastar el conjunt d'experiències explicades. Quan tornen a reunir-se, troben les taules ben plenes de truites, patates braves, croquetes, ensalada russa i pa amb tomàquet. "Aquesta - penso en veure el menjar - és l'aportació catalana als cafès filosòfics". Ara comença la part crítica. Es posen damunt la taula - també - les diferents propostes de definicions i es discuteixen, tractant d'esmenar-les fent servir els casos presentats durant la primera hora. En Lorenzo i en Raúl intervenen amb certa freqüència, bé per moderar el debat, bé per suggerir direccions inesperades. Cal filar prim per sotmetre el narcisisme del relat biogràfic a la coherència d'una definició compartida... i a aquestes alçades ja han pres - com a mínim - la segona cervesa. No és inusual que el cafè acabi amb més dubtes que respostes, perquè no és fàcil recollir el conjunt d'experiències singulars en la unitat d'una definició. Però el diàleg ens exposa a aquesta dificultat. Per comprovar-ho, només cal llegir Plató.

            "Per regla general - em diu en Raúl - els cafès trenquen esquemes. El dia de l'humor tothom parlava seriosament, el dia de l'erotisme ningú no flirtejava, el dia de la supèrbia tothom feia comentaris modestos, etcètera. Quant als participants, cada dia és una sorpresa. Quan vam tractar la ira, vam venir sobretot noies; en tractar l'avorriment i la soledat, es van presentar només nois, i quan vam parlar del desarrelament o de la nostàlgia, van venir sud-americans, especialment argentins. Els argentins són molt bons en la primera hora, saben explicar bé, però escolten malament. Hi ha de tot, des d'advocats fins a actrius, i des de professors fins a tècnics".

            Són les onze tocades quan surto de Can Resolís. A la plaça del Raspall hi ha dues rotllanes de gitanos. El paisatge és un estat de l'ànima. I una ciutat viva crea estats de l'ànima imprevisibles. Abandono els filòsofs, que segueixen amb la seva nit i amb les seves  disquisicions mentre penso que la filosofia té com a missió netejar l'ànima d'estereotips. D'aquesta manera ens ajuda a desfer-nos dels prejudicis que sovint ens oculten els paisatges. I el paisatge, certament, és un estat de l'ànima.

Lloc de trobada del Café Filosófico Mismamente:

Can Resolís, carrer Tordera, 30, plaça del Raspall, al barri de Gràcia entre Torrent de l'Olla i Bailèn.
Preu: 10 euros, que inclou dues consumicions a escollir i un abundant assortiment de tapes a base de patates braves, truites, croquetes, etcètera.

Café Filosófico Mismamente:
http://cafemismamente.wordpress.com

Sobre el Café des Phares, capdavanter dels cafés philo:
http://www.cafe-philo-des-phares.info




Estiu  (juny – setembre 2008)