• Versió per imprimir
• Envia a un amic

El debat turístic entre cercadors i receptors

Sobre turistes i turisme

Text Jeffrey Swartz Crític d’art

Foto: Enrique Marco

Malgrat la seva importància, el sector turístic no ha merescut fins ara una reflexió teòrica equivalent. Ens hem de preguntar per què els països capdavanters a donar la benvinguda al turista no sempre generen els discursos més incisius sobre tots els vessants del fet.

Sense arribar a plantejar un canvi radical en les polítiques turístiques del país o una reconversió econòmica que permetés prescindir del turisme com a font important d'ingressos, durant els últims anys s'ha desenvolupat un discurs més crític amb les formes i conseqüències d'un sector que ha tingut un paper cabdal en la identitat de l'Espanya contemporània. Amb l'exposició Tour-ismes a la Fundació Tàpies l'any 2004, o amb els números monogràfics dedicats al tema d'altres fòrums de pensament -la revista Transversal (2007), de Lleida, o la publicació Nexus (2005-2006), de la Fundació Caixa de Catalunya-, s'ha volgut aprofundir en el significat del turisme per a la vida econòmica, social, cultural i ambiental del país. Aquest quadern incideix en el debat amb la voluntat d'assimilar el repte i recollir, ja en una fase més madura d'intercanvi intel·lectual sobre el tema, algunes opinions i tendències de reflexió sobre el turisme contemporani tant a Espanya com a la resta del món.

     Espanya és el segon país del món en nombre de visitants estrangers per motius turístics, amb el sector dedicat a la recepció de turistes majoritàriament en mans de capital nacional. Aquesta combinació de turisme massiu i impacte directe (és a dir, que els ingressos per turisme s'han quedat a Espanya) ha estat, des dels anys seixanta, una de les raons principals del creixement econòmic del país. Només s'ha de recordar com els efectes del dèficit comercial crònic que pateix Espanya han estat contrarestats de manera contínua per les divises estrangers -i ara europees- deixades pels visitants. Tanmateix, el turisme ha tingut una influència important sobre altres sectors de l'economia, com l'agricultura, que històricament no ha hagut d'obrir-se tant a mercats estrangers a causa de l'absorció nacional de la seva producció. Més recentment i d'una manera més visible, també ha influït en el sector de la construcció. Reconèixer que la indústria turística ha repercutit sobre l'agricultura i la construcció significa, doncs, reconèixer l'impacte notable que ha tingut sobre la configuració del paisatge espanyol actual, tant rural com urbà.

     Sembla contradictori que la importància del sector, de la qual tots els ciutadans són conscients, no hagi merescut fins ara una reflexió teòrica i analítica corresponent. Les raons d'aquesta mancança històrica són múltiples, i el debat i l'estudi d'aquest tema s'han intensificat durant els últims anys no a causa de realitats noves, sinó perquè les realitats existents han esdevingut més aparents i realçades. Però abans hem de preguntar-nos per què els països capdavanters a donar la benvinguda al turista no sempre són els mateixos que generen els discursos més incisius sobre el fet turístic en tots els seus vessants.

     Una de les raons és la naturalesa mateixa de l'escriptura del viatge, el pes del qual sempre ha caigut sobre el subjecte viatger en detriment del subjecte receptor. És la cerca el que genera el text, i no pas el fet de formar part passiva de l'experiència cercada. Recordem que els mots turista i turisme entren als idiomes europeus a principis del segle XIX en funció de la popularització entre les classes benestants de le grand tour, el viatge de descobriment cultural que habitualment impulsava persones del nord d'Europa cap als països del sud. La crònica del viatge turístic, com abans els escrits dels pelegrins i descobridors, poques vegades s'ha interessat per la manera en què el llogarenc percep el cos estrany del viatger, de la mateixa manera que als antropòlegs els ha costat donar forma textual al fet eminentment antropològic de la seva presència enmig de l'altre. És només amb el postcolonialisme i la teorització de la diferència que això comença a canviar.

     Totes les destinacions turístiques es revaloritzen en funció de la mirada del turista, que pot arribar fins i tot a debilitar la capacitat del país receptor quan es tracta d'analitzar els efectes i significats del turisme. Durant la fase d'iniciació -a Espanya parlem de les dècades dels seixanta i setanta- l'entorn que rep el turista tendeix a sorprendre's per les coses que li atrauen, pels espais i detalls en què el turista es fixa, per les maneres en què gasta els diners. El turista gaudeix de coses que la gent del lloc sovint ha menyspreat, i així s'obre una bretxa entre valors que no es tanca fàcilment. Si el visitant prové, a més, d'una potència econòmica amb una cultura solvent i reconeguda, la seva mirada té un valor afegit, i la seva presència atorga valor als indrets receptors, tant si són edificis patrimonials com paratges rurals o platges aptes per al bany, que encara avui continuen sent els espais més anodins de totes les destinacions turístiques.

    Per descomptat, aquesta operació per la qual el turista orienta l'escala de valors de la gent local només es pot entendre des de la desigualtat, tant si és real (en cas d'una major capacitat adquisitiva del visitant) com si és merament percebuda (ja que totes les cultures són antropològicament iguals). És més factible atenir-se al parer i els valors del visitant si la ciutat o comunitat en qüestió parteixen d'un cert complex d'inferioritat, basat sobretot en desajustaments econòmics i la imatgeria cultural. Les estratègies turístiques ja reflectien la complexitat d'aquesta relació entre el turista i el país receptor als temps del franquisme: per una banda, se sacrificaven valors autòctons, des de la discreció en la manera de vestir i el comportament fins a la configuració típica d'un poble costaner; per l'altra banda, la presència del turista s'utilitzava com a arma propagandística, amb l'argument que el turisme representava un vot tàcitament a favor de les macro i micro polítiques del país per part dels visitants. Només així es podia atendre el turista amb deferència i alhora interpretar la seva presència des de la supremacia: "Li hem de donar el que vol, però si ve, és perquè alguna cosa estem fent bé".

     En mans de la indústria turística i les institucions públiques, aquesta fórmula s'ha mantingut més o menys intacta fins a l'actualitat, amb el matís important que ara es comencen a qüestionar amb més insistència les polítiques i pràctiques que, segons alguns argumenten, prioritzen els interessos dels turistes per sobre de les preocupacions de la població local i la sostenibilitat ambiental del territori.

     El canvi de discurs i els intents del sector de blindar els seus clients davant d'un tipus de reacció que podria semblar fins i tot hostil, marquen l'estat de la qüestió actual. La indústria i les institucions que hi donen suport, que es dediquen al màrqueting d'un producte cada vegada més complex, i la professionalització del servei, ara es troben amb reticències cada vegada més ben articulades que han tingut una resposta favorable en una part -encara minoritària, això sí- de l'opinió pública. Però no sabem exactament per què s'ha arribat a aquest punt precisament ara, ja que molts dels efectes negatius que es denuncien -l'especulació urbanística, l'abús ambiental, la projecció d'una imatge cultural distorsionada, la banalització de l'oferta a favor del turisme de baix cost- no són de cap manera novetats. Aquesta presa de consciència coincideix amb una conjuntura que ha convertit els espanyols en viatgers per motius turístics apassionats. ¿És possible que aquesta capacitat de comparació recentment formada, l'experiència del viatger cercador i no la del receptor de sempre, sigui el que ha aguditzat la percepció que a Espanya les coses es podien i es poden fer d'una altra manera?



Estiu  (juny – setembre 2008)