• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Ciències i humanitats desmembrades

La universitat, devant la seva crisi

Text Jordi Llovet Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Universitat de Barcelona

Foto: Gianluca Battista

Jordi Llovet, tot acceptant que el Pla de Bolonya és una conseqüència lògica de l'evolució europea, es pregunta si una civilització pot prescindir del seu llegat sapiencial per imposar una idea merament mercantilista i utilitària del saber.

L'actual crisi de les humanitats a les universitats del món occidental, i molt especialment a Europa, no és únicament la conseqüència de l'anomenat Pla de Bolonya, sinó també l'efecte d'una sèrie de causes en l'ordre de l'economia, la sociologia, el coneixement i la política pròpies de la Unió Europea i, potser, de la història del continent. A primer cop d'ull, es diria que el Pla de Bolonya -tan contestat per alumnes i un bon sector de professors de les universitats de la Unió- és l'únic responsable, a causa d'unes determinacions "de gabinet", de l'actual menysteniment de totes les ciències humanes, en especial aquelles que, per força, han de ser considerades les menys "científiques" per poc exactes. Però les causes d'aquest fenomen són d'un ordre més complex, fins al punt que podria dir-se que els plans de Bolonya són, ells mateixos, la conseqüència d'una situació macrohistòrica amb determinacions d'índole molt diversa.

       No s'ha d'oblidar que les universitats són una institució corporativa (això és el que vol dir la paraula llatinomedieval universitas; res a veure, doncs, amb el valor d'"universalitat" que es dóna a aquesta paraula tot sovint) derivada de l'ensenyament de la teologia, la gramàtica i la retòrica en les escoles monàstiques i catedralícies del final de la Baixa Edat Mitjana. Cap al segle XI, i especialment al segle XII, algunes de les més grans i antigues universitats europees -París, Bolonya, Montpeller, Oxford, Salamanca- ja estaven plenament constituïdes, i la seva missió, derivada de l'ensenyament "preuniversitari" medieval -és a dir, del trivium i el quadrivium-, va anar molt aviat més enllà de l'ensenyament de la teologia i va esdevenir l'ensenyament d'una sèrie molt diversa de matèries, tant de les disciplines heretades de la gran tradició humanística grecollatina i cristiana com de l'avenç progressiu del que llavors només podia ser vagament anomenat "ciències". Això sí: com que l'estat d'aquestes ciències era aleshores tan rudimentari, no és gens estrany que l'ensenyament de les branques "científiques" universitàries depenguessin llavors, en bona mesura, de la lliçó humanística: la filologia, la teologia i la filosofia van ser, durant molt de temps, el veritable patró subjacent a tot ensenyament universitari.

       Aquestes dues branques del saber -les "humanitats" i les "ciències"- van anar, doncs, de bracet durant una colla de centúries; però és un fet que a mesura que la ciència i després la tècnica van assolir un paper autònom i autosuficient en el marc del coneixement a les societats i a les universitats europees, les ciències es van independitzar de les lletres, van desenvolupar-se en una mena de progressió geomètrica i van deixar les humanitats al lloc que, de fet, els pertocava, que era el lloc del pur manteniment d'una saviesa, unes llengües clàssiques i uns sabers antics, i d'uns dogmes religiosos cada vegada més contestats per la puixança de les disciplines empíriques i la progressió de l'agnosticisme. És possible que durant els segles XVI i XVII encara es pugui parlar d'una certa acordança entre ciències i lletres en el món universitari; de fet, encara a l'inici del segle XIX es troben manifestacions tan "medievals", relatives a la universitat, com les de Friedrich Schelling, segons el qual el cor de tota vida i de tot ensenyament universitari ha de trobar-se en la filologia i la filosofia, enteses aquestes com matèries-mare de qualsevol forma de coneixement. Però, com ja s'ha dit, el progrés de les ciències al Segle de les Llums, en especial de l'àlgebra, va fer que aquests dos camps del saber, antigament unificats -des de Plató fins a les escoles neoplatòniques del Renaixement i encara del segle XVII-, divergissin cada cop més, fins a fer-se relativament estranys entre si.

       És veritat que Newton coneixia perfectament les llengües clàssiques o que, un segle més tard, Goethe -que fins i tot va intentar refutar la teoria dels colors de Newton- encara es fiqués amb tota naturalitat en el terreny de les ciències exactes i de la naturalesa; però la ruptura entre aquests dos àmbits ja era un fet evident al final del Segle de les Llums. Potser l'últim exemple de sabers no compartimentats, sinó aglevats en una unitat metodològica i de perspectiva (ja no teològica, sinó "humanística"), va ser l'Encyclopédie, dirigida per D'Alembert, Diderot i Turgot, entre d'altres; i cal remarcar, en aquest sentit, que Diderot era tan bo en les matemàtiques com en la filosofia o la filologia, que el matemàtic D'Alembert va redactar diversos articles de l'àmbit "humanístic" per a aquella enciclopèdia i que el mateix va succeir amb una colla de redactors.

       Si es pot dir així, el cop de gràcia per a la separació dels sabers humanístics i científics no es va produir plenament fins al segle XIX -potser abans, a partir de la invenció de la màquina de vapor i les enormes conseqüències que va tenir per al desenvolupament industrial. A partir d'aquell moment, quan la tècnica -com a derivació dels avenços de la ciència- va fer-se tan potent, i, sobretot, tan útil per al creixement econòmic de les societats urbanes d'Europa, les humanitats van quedar relegades a un paper en part secundari, en part accessori, i, més encara, relegades a un lloc testimonial de l'antiga tradició sàvia, lletrada i precientífica.

       Però la inèrcia de l'ensenyament universitari sempre va ser molt gran; de manera que, fins i tot ben entrat el segle XX, quan les ciències i la tècnica ja havien assolit un paper absolutament autònom en el panorama dels sabers i del seu ensenyament, una de les grans qüestions que van ocupar la filosofia -potser en un intent desesperat per mantenir uns privilegis perduts des de feia dos segles- va ser la crítica de la tecnologia i dels perills que significava el seu progrés per al manteniment de les antigues formes de coneixement, basades des de sempre en la teologia i la filologia: això es troba en diversos escrits de Heidegger i de Karl Jaspers, entre altres filòsofs del segle passat a Alemanya, país en el qual les humanitats van presentar, i encara presenten, una enorme resistència contra la separació epistemològica entre les "lletres" i les "ciències".

       Per això hem dit més amunt que el Pla de Bolonya és, en bona mesura, la pura conseqüència de determinacions d'ordre social, econòmic, mercantil, comercial i polític. La Unió Europea va néixer com un mercat internacional de dues matèries primeres tan importats al seu moment com el carbó i l'acer, i es va desenvolupar, al llarg de la segona meitat del segle XX, d'acord amb aquests paràmetres. La teologia, la filologia o la filosofia ja no podien pretendre ser la mare de tot coneixement, d'una banda, i, d'altra banda, el progrés econòmic només depenia i depèn cada cop més de factors del tot aliens a les humanitats. La "crisi de les humanitats", doncs, no és altra cosa que la repercussió, en el món universitari, de la preeminència i la preponderància de les ciències exactes i d'unes tecnologies molt avançades respecte a unes antigues formes de saber que, com ja hem dit, queden en el món universitari com a mer testimoni de moments i formes de civilització que només poden ser considerats com "del passat".

       La qüestió que ens hauria de preocupar es basa en aquesta pregunta: pot definir-se una civilització al marge d'un substrat filosòfic, religiós o filològic, encara que aquest substrat actuï solament a manera de complement propedèutic? Si tenim present que les universitats són el centre en què es formen els professors de tota educació secundària, pot imaginar-se una educació en la qual s'abandonin progressivament les disciplines humanístiques -que són les veritables transmissores de la tradició, proveïdores de bones eines per a tota mena de coneixement i, sobretot, de la capacitat de discriminació dels valors en una societat- en favor d'una idea merament mercantilista i utilitària del saber? Bolonya només mira endavant, en una clara deixia de l'optimisme positivista; però cal preguntar-se si l'ensenyament i tota civilització poden viure abocats només al futur sense cap interès pel llegat sapiencial que es troba justament a la base del desenvolupament d'Europa, incloent-hi la formació d'una ciutadania democràtica i solvent.

Tardor – Hivern (octubre 2008 – març 2009)