• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Dels objectius de la universitat al segle XXI

La universitat, davant la seva crisi

Text Rosa Virós Catedràtica de Ciència Política i ex-rectora de la Universitat Pompeu Fabra

Foto: Gianluca Battista

Rosa Virós demana un augment substancial de la inversió de l’Estat en la universitat com a únic mitjà d’assegurar que compleixi en llibertat amb la universalitat dels seus fins.

Qualsevol anàlisi crítica i constructiva de la universitat -com pretén ser-ho, per exemple, el recent Llibre Blanc de les universitats públiques catalanes- ha de partir, si és realista i alhora coherent, dels fins ètics d'una institució clau en la moderna societat del coneixement, amb una visió global o universal del context que l'emmarca, que la condiciona i que té com a nucli principal l'assoliment i la difusió d'un saber sense límits temàtics, més enllà de fronteres locals o nacionals i lluny de qualsevol discriminació per raons econòmiques, classistes o xenòfobes. En aquest sentit, tota universitat és, per definició, política des del moment que és pública, ja que pertany i serveix a tota la col·lectivitat ciutadana per molt privada o particular que pugui ser la iniciativa de la seva fundació o la propietat dels seus béns. En una societat democràtica, allò particular ha d'estar supeditat al fet general o universal. És a dir, en el nostre cas, i segons les respectives competències, a l'Estat o a la Generalitat, que representen el poder dels ciutadans.

       Una anàlisi realista de la nostra situació universitària de cara al futur, coherent amb l'ètica institucional i teleològica que acabo de definir, obliga a buscar l'arrel dels severs problemes als quals s'enfronta no en ella mateixa, sinó en els projectes polítics que certs sectors de la nostra societat tenen sobre la relació que hauria d'existir entre els centres de coneixement i d'informació i el teixit productiu i laboral.

       És ben cert que la producció i el treball pertanyen a l'àmbit global, de forma abstracta, de la comunitat política que anomenem "societat", però no ho és menys que el sistema socioeconòmic capitalista tendeix a considerar d'interès general o de tots el que sovint no passa de ser l'interès d'uns quants, els quals, amb l'excusa de ser primordials en el procés de creació de riquesa, s'adjudiquen el dret de decidir què és bo o dolent, just o injust, útil o inútil des de la seva visió; en alguns casos, tal vegada esbiaixada respecte a la dimensió excessivament crematística i pragmàtica del coneixement. Aquesta confusió entre allò comú general i el que és particular fa que els seus arguments siguin presentats tan indiscutibles com la mateixa economia i les seves lleis, acceptades com a "naturals" i inamovibles.

       Fa anys que es considera una ajuda inapreciable per a les universitats el mecenatge d'empreses, fundacions i entitats de crèdit davant de la precarietat de la inversió pública. Antiga és la queixa empresarial que els estudiants no aprenen segons les necessitats tècniques de la producció. Aquestes i altres mancances expliquen la proliferació d'universitats privades que aspiren a formar una elit dirigent del país.

       Una anàlisi aprofundida ens indica, però, que la cultura del mecenatge encara no està prou estesa i, per tant, la majoria d'universitats privades, en general, tampoc no tenen fàcil el seu desenvolupament segons criteris de qualitat i, pel que fa a les públiques, moltes desapareixerien si les institucions privades que les subvencionen deixessin de fer-ho. Justament ara que per fi molts ciutadans hem copsat la importància del coneixement, la recerca i la innovació com a fonts de riquesa, arran de l'adaptació al sistema d'educació i recerca europeu.

       A una part de la comunitat universitària -no només els estudiants- els fa basarda que la discriminació econòmica de base social es traslladi als màsters i que els plans d'estudi i els treballs d'investigació se sotmetin a l'interès econòmic o comercial de certes empreses en detriment d'altres sabers. També creen inseguretat alguns informes sobre un cert mimetisme entre l'organització del govern de la universitat i el de l'empresa. El consell social seria un consell d'administració que nomenaria un gerent-rector, màxim dirigent d'una estructura jeràrquica moguda prioritàriament pel principi d'eficàcia. Un punt clau és aclarir la possibilitat que l'actual tendència a inserir la universitat en el marc de l'estat del benestar no entri en contradicció amb el discurs actual d'integrar-la d'una manera molt més decidida en el teixit econòmic i productiu i, en segon lloc, controlar que els ciutadans amb rendes baixes no suportin d'una manera desproporcionada (recordem el sistema fiscal regressiu) la progressió dels capitals particulars.

       Si algun dels col·lectius antiBolonya es permet objectar que no tota la societat resultarà beneficiada per igual de l'espai comú d'educació europeu, se'l titlla d'anar contra la lògica econòmica -que el capitalisme liberal identifica amb el progrés general- i aquí pau i després glòria.

       Què fer, doncs? A parer meu, l'única forma d'assegurar que la universitat compleixi amb la universalitat dels seus fins i que ho faci en llibertat (davant d'una privatització de fet) és que augmenti substancialment la inversió de que hi fa l'Estat i també el control d'aquesta inversió. Això exigeix una reforma fiscal en profunditat que, cal dir-ho, no compta amb el suport suficient justament d'aquells que necessiten per a les seves empreses universitaris millor formats i més competents.

       Tal vegada, una inversió per a beques, beques salari, millorar la ràtio professor-alumnes, renovar els mètodes docents, etc., obriria escletxes en els murs defensius de professors no motivats, dels alumnes estressats, que sovint han de compatibilitzar feina i estudis, i dels grups propis irreductibles, en el compromís de vetllar per una universitat pública i autònoma, realment universal, capaç de plantejar-se els problemes reals dels homes i dones del segle xxi.

       El Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya intenta un equilibri raonable entre el manteniment de cotes d'igualtat i justícia social, d'una banda, i, de l'altra, l'estricta competitivitat mercantil i l'eficientisme pur i dur.

       Caldria debatre les seves propostes a les mateixes universitats, als partits, als sindicats, als col·legis professionals. Si no hi ha debat i aproximació real de posicions veig que Bolonya pot ser un maquillatge superficial, reflex d'una Constitució Europea avortada, fruit d'universos ideològics blindats. Confesso que, a hores d'ara, estic entre el pessimisme i la petita esperança.

Tardor – Hivern (octubre 2008 – març 2009)