• Versió per imprimir
• Envia a un amic

L’efervescència de la “turismofòbia”

Sobre turistes i turisme

Text José Antonio Donaire Professor de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona

Foto: Enrique Marco

El turisme es considera sempre des d’una d’aquestes visions oposades: la paranoica, segons la qual culmina el procés de massificació, mercantilització i frivolització de la societat i la cultura, i la utilitària, que hi veu un fenomen enriquidor.

Assumim-ho. El turisme no gaudeix de bona reputació. Fins al punt que les empreses turístiques es presenten a si mateixes com a antiturístiques: “Vagi on no van els turistes” ens suggereixen els nous catàlegs de les agències de viatges. Per això, quan Duane Hanson caricaturitza la imatge de la cultura occidental amb les seves escultures hiperrealistes, entre la netejadora de color, la clienta obesa d’un supermercat o el vigilant de museu amb el rostre desfigurat per la vacuïtat, hi trobem també els turistes. La seva obra Tourists II, creada el 1988, representa el prototipus de turistes: camisa florejada, sandàlies amb mitjons i una mirada perduda en un punt de l’horitzó. La parella deformada per la mediocritat contempla amb un posat indiferent un element qualsevol, potser una catedral, potser una plaça. És aquesta paròdia turística, aquesta simulació simplista del consumidor mitjà, la que s’oposa a la imatge elevada de l’experiència cultural. Per això, turisme i cultura són concebuts sovint com a antagònics: quan hi entra el primer, desapareix el segon.

     Naturalment, també hi ha qui defensa el turisme. Tradicionalment, les interpretacions sobre el turisme (a Barcelona, a Florència o a Malta; a tot el món) han marcat una línia Maginot entre els paranoics i els utilitaristes, segons la definició de García Canclini (2006). És la versió turística del debat entre apocalíptics i integrats que proposa Eco (2004), en el seu estudi clàssic sobre la cultura de masses, la batalla intel·lectual entre els qui repudien la creixent mercantilització de la cultura i els qui celebren la democratització de l’accés a la cultura (tant se val si es tracta d’un còmic de Superman o l’art digital), entre el pessimisme de Walter Benjamin i la indiferència del pop art de Warhol.

     Les aproximacions al turisme sempre s’han realitzat des d’una de les versions maniqueistes: els paranoics, per als quals el turisme (i sobretot el turisme cultural) culmina els processos de massificació, mercantilització i frivolització de la societat i la cultura, i els utilitaristes, que veuen en el turisme un mecanisme d’accés universal a la cultura i una forma d’enriquiment de les comunitats receptores.

     Curiosament, en un context en què la interpretació paranoica predomina entre els mitjans de comunicació, la crítica social i fins i tot els programes polítics, el turisme ha estat la via essencial de les estratègies de les localitats, les regions, les nacions i, fins i tot, els continents (com en els casos europeu i americà). És difícil trobar un pla estratègic redactat a partir dels anys vuitanta que no consideri de forma més o menys directa l’alternativa turística com un eix estratègic del territori. Del Guggenheim de Bilbao als Camins de Sefarad, del Taller del Tiempo de Lorca a la museïtzació del complex industrial de Zöllverein, de la Ruta de la Seda a la recreació de l’atmosfera vuitcentista a Brighton, els llocs contemporanis juguen, d’una manera o una altra, al joc del turisme.

La ciutat escenari
La ciutat dels turistes no és la ciutat real.Aquesta és la tesi dels ideòlegs de l’antiturisme. Si estirem aquest fil, arribarem tard o d’hora al concepte de l’autenticitat teatral que proposa Dean McCannell (2006). Breument, McCannell considera que els espais turístics tenen tendència a crear un espai frontal de relació entre visitants i residents, que preserva l’espai de darrere (l’espai bastidor). La creació d’un escenari turístic respon a dos propòsits complementaris. Primerament, permet que els llocs es puguin adequar a les imatges que se n’han projectat. Els turistes arriben a una destinació atrets per una imatge idealitzada de l’espai visitat i els espais procuren adaptar- se a aquesta imatge. Per això, els llocs turístics són com les seves imatges i no a la inversa. Segonament, l’existència d’un espai que centra l’atenció dels visitants i la relació entre hostes i amfitrions permet deixar un espai fora de la mirada voyeur dels visitants. Els espais bastidor serien aquells espais en els quals els residents no es veuen forçats a representar una dramatúrgia, perquè la mirada turística no hi arriba. D’aquesta manera, els espais turístics estarien permanentment exposats a la seva adulteració, en processos molt diversos: la deformació, la fossilització, l’escenografia, el pessebrisme...

     És veritat que la ciutat dels turistes no és la ciutat real. Però és que cap ciutat no ho és. Els turistes han construït uns itineraris urbans que segueixen com un ritual, malgrat la seva percepció de llibertat. És cert que consumeixen un fragment de la ciutat i el prenen per un tot: els turistes que transiten per Barcelona en realitat només transiten per uns quants carrers de la ciutat. Però els barcelonins han creat també la seva geografia urbana particular, i si resseguim els seus passos, veurem un gran buit, espais ignorats pels mateixos residents. Totes les ciutats viscudes són necessàriament una minúscula part de la ciutat real, que en realitat no existeix. Ni tan sols és la suma dels fragments.

     Però la crítica contra la ciutat fingida té una segona variant. Alguns diuen que el turisme crea una realitat virtual, allunyada de la identitat de Barcelona; que ignora la veritable identitat de la ciutat i ha creat una versió light, senzilla, immediata i falsa. Però, quina és la identitat de Barcelona? I, encara més: qui és el cronista acreditat per desvetllar-la? L’antropòleg Delgado veu la “veritat” en el conflicte social i per això constata més vida fora del MACBA que a dins. Jo crec que la Barcelona dels okupes, dels locutoris i de les whiskeries no és necessàriament la ciutat real. Com tampoc no ho és la ciutat obrera, la ciutat burgesa o la ciutat dels estudiants.

     L’error essencial de la crítica contra el turisme és pensar que existeix una ciutat de veritat, real, al marge dels fluxos turístics. La identitat de la ciutat és en realitat una construcció social. I el turisme és un agent més (un agent important) en la construcció d’aquesta identitat. Com ho poden ser el cinema, la literatura, l’experiència personal o l’evocació. El turisme no és un agent contra la identitat de Barcelona, sinó que és un element més d’aquesta identitat. Primer, perquè contribueix a crear-la i difondre-la. I segon, perquè els turistes formen part del paisatge urbà: són una peça més de la realitat. Per això, quan Woody Allen filma una pel·lícula a Barcelona no amaga els turistes, sinó que els integra dins de la seva mirada, perquè no és possible imaginar la Barcelona contemporània sense turistes de la mateixa manera que no podem dibuixar la ciutat del tombant de segle sense les fàbriques més enllà de la Ciutadella.

La ciutat banal
El febrer de 2007 el Districte de Ciutat Vella de l’Ajuntament de Barcelona inicià una campanya promocional anomenada Viatja a la teva Ciutat Vella. La campanya oferia a un preu moderat una nit d’hotel, un dinar i un sopar en un restaurant de l’àrea urbana i diverses ofertes culturals: una visita guiada pel barri vell, l’accés al monument de Colom o una entrada al Museu d’Història de la Ciutat. El programa no estava adreçat al públic escandinau, als visitants del País Basc o a l’emergent mercat oriental. Viatja a la teva Ciutat Vella és una iniciativa per als residents del barri vell, de manera que l’adjectiu “teva” té en aquest cas un sentit literal.

     Es pot ser turista en la pròpia ciutat? Com recorda Xavier Antich (2006), l’escriptor Vázquez Montalbán no ho veu possible: “[...] al quart whisky la meva estrangeria és gairebé total, voyeur de la meva ciutat des del balcó d’un hotel en el qual disposo d’una habitació que no penso trepitjar. Presumeixo que si entrés en l’habitació d’un hotel de la meva ciutat mai més tornaria a casa” ¹. Probablement, la mirada turística només pot ser una mirada extravertida, des de fora. Hi ha, per tant, una forma turística de mirar els llocs i, en conseqüència, una forma turística de mirar la cultura. Per això, si fos possible resseguir els passos dels residents de Ciutat Vella que juguen a ser turistes en la seva pròpia ciutat i en poguéssim desxifrar els gestos, els itineraris, les perspectives i, fins i tot, els silencis, i els comparéssim amb el comportament dels turistes que sí que són turistes reals, podríem traçar els límits imaginaris del turisme.

     Hem de considerar les relacions turístiques com una forma específica de relacions socials. Com a totes les construccions socials, disposa de la seva pròpia lògica i els seus mecanismes interns. En síntesi, podem considerar que el turisme és una forma de transgressió, a la recerca dels elements re-coneguts. Abans que res, el turisme és una activitat de transgressió que es guia per uns mecanismes similars al Carnaval: transgressió, inversió de valors, noves conductes. El turista projecta sobre l’espai que visita totes les seves utopies personals, els anhels, les expectatives: les ciutats turístiques són el negatiu de les ciutats convencionals, perquè són els receptacles dels somnis i les evocacions projectades des de l’origen.

     És cert que alguns turistes (pocs) passegen per la Rambla vestits amb un grotesc barret mexicà. Però és absurd pensar que aquests turistes estan fent un exercici d’etnologia, sinó que simplement es disfressen, com ens disfressem tots durant el Carnaval. Llegir l’actitud del turista ignorant la liminalitat del seu comportament és un error de perspectiva.

     Així mateix, els turistes van a la recerca dels espais reconeguts, aquells que ja han conegut en els seus llocs d’origen, de manera que la pràctica turística és sovint un efecte de déjà vu. La major part dels espais turístics estan condicionats per l’ombra allargada dels seus nodes. No és possible pensar en el Dublín turístic sense considerar el Trinity College, la catedral de Sant Patrici, Kilmainham Gaol, el Temple Bar o la Christ Church Cathedral, la Guinness Storehouse o la Hugh Lane. Florència és, abans que res, la Santa Croce, el Duomo, els Uffizi, el Ponte Vecchio, el Palazzo Pitti o Santa Maria Novella. Els espais turístics semblen estar formats per l’addició de nodes o sights, que orienten els recorreguts i domestiquen la mirada dels visitants.

     Els nodes juguen un paper capital en l’experiència turística, ja que condicionen la selecció de la destinació, marquen els fluxos dels visitants i orienten el comportament dels turistes in situ. Els sights tenen una forta influència en el complex procés de selecció de la destinació. El visitant selecciona l’espai turístic no a partir dels seus atributs efectius, sinó d’acord amb la imatge prèvia que s’ha creat de l’espai. En la composició de la imatge d’una destinació cultural, els nodes exerceixen un poderós efecte d’atracció, un factor clau per discriminar els espais anònims i els espais imaginats. En el moment d’escollir entre una destinació o una altra, també entra en joc la selecció entre uns nodes o uns altres. Quan un turista dubta entre Barcelona i Venècia, dubta realment entre els nodes més representatius de les dues ciutats. No és estrany, per tant, que la imatge projectada de les destinacions estigui sovint esmicolada en una sèrie de nodes evocadors, com en un collage de peces turístiques, com les postals unides entre si en una mena d’acordió.

     El pes dels nodes és tan rellevant en la construcció de les imatges, en el procés del previatge, que és lògic que influenciïn també de forma decisiva en els recorreguts dels turistes per l’espai. Molts itineraris turístics són en realitat una forma de connectar de manera eficient els principals nodes que configuren una destinació. De fet, les guies turístiques dediquen una part important de la seva estructura a configurar els camins òptims que facilitin l’accés ràpid d’un punt a un altre. Això explica el pes dels autobusos sightseeing en les principals ciutats turístiques europees: un sistema de transport que crea una xarxa paral·lela a la xarxa dels residents i que facilita un accés immediat als principals nodes de la destinació. Per això, vist amb una certa perspectiva, els itineraris dels turistes semblen seguir una mena de guió col·lectiu, una pauta geogràfica que marca els buits i els plens, els espais de trànsit i els espais oblidats.

     Finalment, els nodes també condicionen el comportament dels turistes a la destinació. Si la imatge prèvia del node és molt poderosa, els visitants tendeixen a reproduir la mirada a priori. Busquen l’angle precís, la perspectiva adient que situa la realitat en el mateix punt que la imatge capturada pels mitjans turístics o pels mitjans genèrics. Amb grans dosis d’ironia, el dibuixant de grafits anglès Banksy va escriure “This is not a photo opportunity” en el pont que marca la visual del Parlament anglès i el Big Ben. És una forma de denunciar la reiteració de la perspectiva, una mena d’invitació a cercar altres angles inèdits. I per això, en el portal www.flickr.com, un dels espais de la xarxa més utilitzats per compartir fotografies, podem trobar més de 100.000 Sagrades Famílies. Sigui com sigui, podríem considerar que existeix una forma turística d’apropar-se als nodes que condiciona la forma com es relacionen els objectes culturals i els visitants.

     Però més enllà de la liminalitat i la captura dels nodes turístics, no existeixen “els turistes”, com tampoc no existeixen “els residents”. No és el mateix un anglès adolescent que ha arribat a la ciutat en viatge de fi de curs que els ocupants del BassiBus (de Leo Bassi) a la recerca de la “Barcelona real”. Per això, l’oposició residents – turistes és una falsa oposició, com la majoria de les oposicions, d’altra banda. És fàcil imaginar grups de turistes amb interessos i demandes similars a grups de residents i, probablement, en contraposició als interessos i les demandes d’altres residents i altres turistes. Només l’efimeralitat de l’experiència turística evita que alguns turistes i residents s’aliïn entre si en la defensa d’uns interessos comuns.

La ciutat buida
“El turisme buida la ciutat de residents i la converteix en un espai museu, un parc temàtic per al consum turístic” escriu Delgado. Crec que hi ha atribució causal equivocada. Els centres històrics de la ciutat han estat durant el XIX i bona part del XX els receptacles de la misèria, els espais underground de les capitals europees, perquè la màquina urbana semblava més eficient en els nous espais urbans que en la vella ciutat abandonada. Mentre la ciutat creixia en els nous àmbits metropolitans, el centre esdevenia un espai urbà marginal i degradat. És conegut que des dels anys cinquanta, l’ordenació i planificació urbana europea s’ha centrat en la recuperació dels centres històrics, com una estratègia de millora integral de la ciutat i, en certa manera també, com una forma de recuperació de la identitat col·lectiva. Convé recordar-ho. Tots els plans especials de reforma interior (també els de Barcelona) són un intent contemporani de dotar el vell centre urbà de la dignitat perduda. Si rellegim aquests plans dels vuitanta, a penes veurem cap referència al turisme i als turistes.

     Els efectes de la restauratio varien d’una ciutat a una altra i depenen de molts factors: el preu del sòl, les polítiques actives d’habitatge, la política comercial, la gestió de la vialitat, la ubicació del CBD o la localització dels centres administratius. Tanmateix, hi podem trobar un denominador comú: l’increment del preu de l’habitatge. Allò que ha substituït els residents no han estat els turistes, sinó uns nous residents.

     La desertització dels centres de moltes ciutats europees s’ha donat per un procés de gentrificació i no per un procés de turistificació. El Barri Gòtic no s’ha buidat per la presència de turistes, ni tampoc per la competència de sòl dels establiments turístics. La cartografia dels hotels de la ciutat de Barcelona demostra una notable dispersió. Contràriament a d’altres ciutats europees, Barcelona no ha creat un barri turístic on es localitzen la major part dels establiments hotelers. Els hotels formen part del paisatge urbà com els mercats, les immobiliàries o les franquícies de cafès.

     Podem interpretar la ciutat buida en un altre sentit: la ciutat turística en oposició a les altres ciutats possibles. D’acord amb aquesta interpretació, el turisme seria una mena de cranc americà que foragita totes les opcions vitals de la ciutat, com en una ruleta russa: o tot o res. Si la ciutat és turística, ja només li resta assumir la seva condició exhibicionista i foragitar la resta d’activitats econòmiques que ja no tenen cabuda. Excepte les fàbriques de barrets mexicans, és clar. En realitat, el turisme metropolità no és mai hegemònic, perquè la mirada turística es projecta precisament sobre la diversitat de les activitats de la ciutat i és incompatible amb el monocultiu turístic. Convé precisar, a més, que no existeix el turisme. Barcelona atreu molts turismes, amb intensitats i efectes molt diferents. No es pot ignorar el pes del turisme de creuers, el turisme esportiu, el turisme mèdic o el turisme de negocis i els seus efectes en altres subsectors.

La gestió del turisme
La turismofòbia forma part dels mecanismes propis del turisme. Un autor nord-americà ja va proposar molt precoçment una teoria (“Irridex”) segons la qual la relació entre hostes i amfitrions, entre turistes i residents, passa inexorablement per quatre etapes: eufòria, apatia, irritació i antagonisme. Segons G. Doxey, la turismofòbia forma part de l’ADN del procés turístic que acaba inevitablement amb l’antagonisme. I d’aquesta manera, hem tornat de nou al debat de García Canclini entre utilitaristes i paranoics. El turisme és un factor de deformació urbana i cultural versus el turisme és una font d’ingressos i de rehabilitació urbana. És un debat sense ponts.

     Un diàleg de sords. El turisme no necessita debats existencials, sinó instruments de gestió. El turisme pot tenir efectes demolidors sobre l’espai d’acollida de la mateixa manera que pot afavorir els processos de reactivació econòmica o remodelació urbana. Tot depèn dels mecanismes de gestió. Per això, convé actuar en cinc àmbits complementaris: els estudis de capacitat d’acollida, especialment en els recintes privats, que fixin llindars màxims d’afluència i en restringeixin (directament o indirecta) l’accés; una gestió eficient de la informació, orientada a l’ampliació de l’espai visitable, fins i tot més enllà dels límits de l’àrea metropolitana; l’increment dels nodes (sights) visitables, preferentment en noves àrees urbanes, que siguin capaços de trencar la frontera entre espais escenari i espais bastidor; la limitació de l’activitat turística en les zones urbanes de màxima concentració (com els apartaments turístics de Ciutat Vella); i l’aplicació del know how en gestió de la mobilitat als fluxos turístics.

Nota

¹ Xavier Antich,"On són les ferides? Post-imatges i ficcions de la rosa de foc", a Tour-ismes. La derrota de la dissensió. Itineraris crítics. Barcelona: Fundació Antoni Tàpies i Fòrum Barcelona, 2004.

Bibliografia

Donaire, José Antonio. Turisme cultural. Entre l'experiència i el ritual. Bellcaire: Vitel·la, 2007.

Estiu  (juny – setembre 2008)