• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Noves formes de vida religiosa al cor de la ciutat

Els deus de la ciutat

Text Miquel Calsina Professor de Ciència Política a la UAB

© Paolo Pellegrin / Magnum Photo / Contacto

La Fraternitat de Sant Pau de Marsella intenta inserir els ideals del monaquisme original en un context actual de frontera, en zones de la ciutat on hi ha problemes d’exclusió social, una forta presència estrangera i diverses cultures i religions en convivència.

Sovint religiositat o espiritualitat -no ens dedicarem aquí a distingir entre ambdós conceptes, que a Occident presenten matisos i diferències que, tanmateix, no hem d'oblidar- i vida urbana han estat presentades com dues realitats aparentment difícils de compatibilitzar. Existeix la idea àmpliament estesa que l'origen i el desplegament de les grans tradicions religioses, per exemple, tenen més a veure amb el ruralisme i amb les tradicions de petites comunitats humanes que amb la realitat dels grans entramats urbans. Això no ha estat ben bé així. Alguns estudiosos han posat de manifest, per exemple, que les primeres comunitats cristianes paulines, les primeres cèl·lules cristianes formades per sant Pau -un jueu de cultura grega-, no es van desplegar a través de les regions més remotes i rurals de Palestina, aparent centre neuràlgic del cristianisme, sinó en les principals ciutats estratègicament situades a la conca nord-oriental de la Mediterrània.

        Alguns dels principals sociòlegs que van elaborar algunes de les teories de la modernitat -Durkheim, Weber, etc.- van pronosticar que una de les característiques pròpies de les societats modernes, potser la més significativa, consistia en la retirada definitiva de la religió com un dels fonaments cohesionadors en col·lectivitats caracteritzades per l'eclosió del capitalisme, l'aparició de les grans concentracions urbanes i el coneixement científic. No els mancava raó. El pas a un mon desencantat -en paraules de Max Weber- ha estat la pauta dominant d'un món centrat en el domini de la racionalitat pràctica.

       Això no obstant, avui, paradoxalment, algunes de les dinàmiques pròpies d'aquest mateix món -la secularització, la desaparició de determinades formes d'expressar l'espiritualitat difícilment compatibles amb la mentalitat actual o el creixent pluralisme religiós de les nostres societats complexes i les demandes d'un reconeixement públic que exigeixen algunes tradicions religioses a les societats laiques- impliquen que la ciutat, el món urbà, esdevingui el camp de proves per excel·lència de noves experiències i iniciatives de vida religiosa en ciutats que beuen de l'experiència i hi enllacen però que malden per trobar noves vies d'expressió.

       Experiències, per exemple, com les de Simple Way als Estats Units o, més a prop, la de la Fraternité Saint Paul de Marsella, responen a aquesta dinàmica. En aquest article faré un breu apunt sobre l'experiència d'un intent de crear un nou monaquisme als quartiers nord de la ciutat de Marsella, que vaig poder conèixer en primera persona fa uns mesos.

"Banlieues", "quartiers" i "cités"

Fa pocs mesos el Govern francès va aprovar un important pla de xoc -Espérance banlieue- per fer front i pal·liar una part de les mancances estructurals que afecten més de 250 barris marginals de les grans concentracions urbanes del país. Es tractava de la materialització d'una promesa que l'any 2005 l'aleshores ministre de l'Interior i actual president de la República, Nicolas Sarkozy, va realitzar arran de l'esclat dels greus episodis de violència urbana que van aflamar algunes de les banlieues més importants de França. L'anàlisi de les causes d'aquells fets va donar lloc a diverses interpretacions: conseqüència de la marginació, especialment dels més joves; d'un atur clamorós; de la manca d'expectatives i de la impossibilitat de definir un projecte personal amb futur per part de molts dels seus habitants; del bloqueig de l'ascensor social en un dels estats del benestar més sòlids d'Europa, i, en darrera instància, d'un model d'integració de la immigració que s'ha demostrat poc eficaç a llarg termini.

       Que els barris perifèrics de Marsella resistissin a l'efecte mimètic d'aquella espiral de violència de fa tres anys és una paradoxa si ens atenim al fet que la segona ciutat més gran de França després de París compta amb importants nuclis urbans amb desequilibris i mancances molt complexos i de gran calat. El curiós de tot plegat és que diversos actes vandàlics de la tardor del 2006 van enregistrar més dramatisme i més gravetat -crema de diversos autobusos interurbans- que els successos que hi havien tingut lloc l'any anterior. Sociòlegs i urbanistes ho justifiquen adduint la diferència que existeix entre el que és pròpiament una banlieue i el que és un quartier o una cité, ja que aquests darrers estan molt més enxarxats -malgrat la seva realitat perifèrica- a la resta de la trama urbana. Hi ha una altra raó que potser caldria considerar: Marsella és una ciutat amb un índex d'immigració molt elevat i amb una llarguíssima experiència en cultura d'acollida de nouvinguts, especialment del Magreb. I això ha provocat -com m'explicava in situ un algerià originari d'Orà i habitant dels barris del nord de la ciutat- que, en alguns aspectes i en determinats espais, l'estil de vida que s'hi desenvolupa no disti gaire del que es pot trobar en algunes ciutats més o menys occidentalitzades de la riba sud de la Mediterrània. Parlàvem de tot plegat al seu pis HLM (habitatge de protecció social i de promoció municipal) mentre la seva filla, de setze anys, nascuda a França, mirava embadocada la telesèrie d'un canal en llengua àrab que no vaig ésser capaç d'identificar. La particularitat de Marsella, doncs, ha afavorit un clima de convivència i d'integració més positiu i més consolidat que en d'altres ciutats on la forta onada immigratòria dels darrers quaranta anys ha provocat tensions importants. Malgrat això, cal no oblidar dues dades importants: Marsella és una ciutat de 820.000 habitants amb gairebé un 25% d'immigració i una de les ciutats de França amb una mitjana d'atur més elevada: un 12% enfront del 8% de mitjana estatal.

Monjos al cor dels "quartiers-nord" de Marsella

¿És possible d'imaginar en el context social i cultural d'aquests barris, marcat també per una presència hegemònica de famílies de confessió musulmana, l'arrelament d'una comunitat amb vocació de continuar encarnant d'una manera nova la intuïció monàstica de l'ora et labora? Doncs sí. No parlem d'una comunitat religiosa de vida activa en l'àmbit social o educatiu, sinó d'una fraternitat monàstica directament inspirada -com recull la seva pròpia regla de vida Chemin d'Incarnation. Pour une vie monastique en cité (2003)- en les regles de sant Benet i de sant Basili... I és que en la tradició monàstica, segons que diu el pròleg del text, "les comunitats han intercanviat i compartit les seves formes i estils de vida, així com els cuiners s'han transmès els uns als altres les seves receptes més preuades".

       Segons el mateix Henry C. Quinson, un dels iniciadors i fundadors d'aquest projecte juntament amb Karim De Broucker l'any 1997, el més característic del monaquisme des dels seus orígens no és l'opció per desenvolupar una funció o una activitat determinada dins l'Església, sinó, sobretot, l'opció i la tria d'un lloc concret on desplegar una vida de pregària i de treball en comunitat. "Actualment conviuen -diu l'Henry- tres ‘llocs monàstics': el món rural (els monestirs tradicionals), el centre de les ciutats (les fraternitats de Jerusalem nascudes a París en són un exemple) i la perifèria urbana... El nostre desig és el de ser presents i fer present l'esperit monàstic als barris desafavorits i als suburbis de les grans ciutats on les religions no cristianes -especialment l'islam- hi són molt presents". Certament, és ràpidament palpable com aquí el cristianisme -molt minoritari- i l'islam -majoritari- viuen cara a cara i dia a dia. Un dels grans desafiaments que afronta la Fraternitat de Sant Pau és la proximitat de veïnatge amb el món musulmà al cor mateix d'una ciutat europea. "Així com el desert va tenir una càrrega simbòlica determinant en el naixement del monaquisme, avui la ciutat, amb totes les seves contradiccions i complexitats, pot esdevenir un lloc monàstic per excel·lència". D'altra banda, recorda, "les primeres comunitats cristianes fundades per sant Pau van estar molt marcades per un món dividit religiosament (jueus i no jueus), culturalment (grecs i bàrbars), socialment (esclaus i homes lliures) i econòmicament (rics i pobres)..., i la realitat del tercer mil·lenni als barris perifèrics d'una gran ciutat com Marsella no dista gens d'allò!".

       Fa poc més de deu anys, l'Henry i en Karim es van instal·lar en un pis HLM amb un objectiu prou sorprenent: seguir les petjades de la tradició monàstica dels pares del desert al bell mig d'un quartier del nord de Marsella. Més tard hi va arribar en Jean Michel, que després d'uns anys al monestir trapenc de Tamié s'integraria a la Fraternitat de Sant Pau de Marsella per exportar més endavant l'experiència al cor mateix d'Algèria, instal·lant-se a Boudouaou, una banlieue d'Alger. Posteriorment, es van sumar a la Fraternitat en Gautier i en Jean Paul, capellà de la diòcesi de Namür, a Bèlgica, que hi va arribar fa només uns mesos.

       Els set monjos del monestir Thibirine assassinats a mans del GIA l'any 1996 són un referent important per a la Fraternitat. En Jean Michel, juntament amb d'altres monjos trapencs, entre els quals hi havia Ventura Puigdomènech, actualment germanet de Jesús a l'Assekrem, punt central de l'itinerari espiritual i personal de Carles de Foucauld, ja va viure un període relativament llarg de temps a Thibirine després de la tragèdia.

       I per què el nom de "Fraternitat de Sant Pau"? "El nom no és balder", explica l'Henry. "D'entrada, és el nom de la cité on ens estem; assumir-ne el nom és posar de manifest la nostra voluntat d'arrelar-nos-hi i de la nostra presència prioritària al barri, un barri construït a principis dels anys seixanta per albergar amb una certa urgència els repatriats d'Algèria. Avui aquells pied noirs han estat substituïts pels nombrosos algerians arribats després de la independència, per tunisians, comorians i gitanos. Saint Paul és un barri amb més d'un quaranta per cent d'atur. D'altra banda, fraternité és un concepte amb una càrrega i unes connotacions que no passen desapercebudes a l'esperit republicà francès!... Però, més enllà d'això, remarca la nostra voluntat de fer una aliança, d'arribar a ser germans dels nostres veïns, de formar part d'aquesta família".

       La Fraternitat de Sant Pau és, avui, en definitiva, una experiència que intenta traduir i viure els ideals del monaquisme original en un context actual de frontera, una comunitat catòlica d'inspiració monàstica els membres de la qual viuen una presència cristiana de "veïnatge evangèlic" en zones urbanes o en barris on la trobada entre nadius i estrangers, entre persones excloses i altres amb millor sort, entre cultures de procedència diversa, o entre religions dispars -especialment entre cristians i musulmans-, és avui una realitat oberta. Seguint la línia del moviment de renovació monàstica manifestada en les dotze columnes del nou monaquisme expressades a Durham l'any 2004, els seus membres aposten per una opció de vida monàstica feta realitat i encarnada en els barris pobres de les grans ciutats, en comunió amb els seus bisbes i formant part de les seves diòcesis. En la Declaració escrita del 2 de novembre de 2001 del cardenal arquebisbe de Marsella, Mons. Panafieu, va ser reconeguda com "una comunitat catòlica que treballa en estreta col·laboració amb ell i sota la seva responsabilitat". El seu estil de vida es concreta en el que ells anomenen els set pilars: 1. celibat; 2. pregària comuna tres cops al dia -"és essencial -diu l'Henry-, perquè és la que ritma la nostra jornada-"­; 3. vida en ciutat o en barris i àrees urbanes perifèriques; 4. treball a temps parcial (mitja jornada); 5. hospitalitat; 6. convivència fraternal i atenció als veïns; i 7. participació en la comunitat parroquial local.

       Són les set del vespre. Comencem la pregària de vespres a l'espai del pis habilitat com a oratori. Fa poc menys de vint minuts aquest lloc i la sala d'estar-menjador adjunt l'ocupaven nombrosos nens i nenes de la cité Sant Paul que dues o tres tardes a la setmana hi acudeixen per rebre classes de suport escolar per part de l'Henry, en Karim, en Gautier, en Jean Paul i alguns voluntaris amics de la fraternitat. "Aquest servei no ens el vam proposar pas des del principi -diu en Karim-; van ser els mateixos veïns els que ens ho van demanar... Va ser fruit de la proximitat i les relacions normals entre veïns". Després de les vespres comencem a sopar. Truquen a la porta... Un veí de vuit o nou anys del pis de dalt ens porta un bol amb l'especialitat algeriana que soparan ell i la seva família, i que la seva mare ha tingut el detall de preparar-nos. La frugalitat del sopar monàstic quedarà, per un dia, en un segon pla. Després de l'àpat, cap a les deu de la nit, ens retirem a les respectives cambres. L'endemà, a les sis del matí, els cants i la recitació dels salms de laudes acompanyaran rítmicament els sorolls de qualsevol barri quan s'aixeca. L'hora llarga de lectio individual donarà pas a l'esmorzar ràpid que precedeix una jornada laboral concentrada al matí. L'Henry i en Karim aniran cap a l'institut on imparteixen classe; en Gautier farà cap a l'entitat estatal de protecció de la infància, on exerceix com a advocat; en Jean Paul, acabat d'arribar de Bèlgica, seguirà buscant feina. Al migdia, tornaran a casa per a la pregària i el dinar. A la tarda... els trobareu tots quatre a la cité Saint Paul, al discret monestir HLM de la travessera de La Palud, número 40, edifici B1, apartament 28.

       Experiències com la de la Fraternitat de Sant Pau de Marsella posen de manifest, en definitiva, la irrupció de noves formes monàstiques com a conseqüència de les profundes transformacions de les societats occidentals actuals, entre les quals destaquen la preeminència del món urbà, la secularització o l'aparició massiva de noves comunitats ètniques, culturals i religioses que plantegen nous reptes als quals el nou monaquisme també ha de poder donar resposta des d'allò més essencial que representa dins l'Església. Hom es pregunta si a Catalunya, a Barcelona, no fóra necessària també, avui, una presència monàstica amb un rostre nou.

Primavera (març – juny) 2009