• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Un planeta sense futbol?

Futbol: la metàfora perfecte del nostre temps

Text Daniel Vázquez Sallés Escriptor i periodista

© Pere Virgili

El futbol és el mirall que reflecteix més bé la polièdrica personalitat humana, raó per la qual ha aconseguit convertir-se en objecte del desig o de reflexió de poètics, prosaics, generosos i especuladors. Els estadis de futbol són els circs moderns, on es desenvolupa una èpica de la qual els futbolistes són els amos.

Les distintes edats de la història han tingut l’esport que mereixien les retines assedegades d’espectacle dels seus ciutadans. Els romans, el tubercle del nostre arbre genealògic, van convertir la mort en diversió i van gaudir de la lluita entre homes, o entre bèsties i homes, construint recintes enormes per posar a prova el seu nivell d’adrenalina. Per a això els va caldre portar a l’extrem la capacitat de patiment de persones sense rang que havien estat convertides en conillets d’Índies.

       Ara, quan els circs romans han estat catequitzats en santuari de màrtirs i formen part dels museus urbans, hem arribat a sofisticar la crueltat fins a sotmetre-la a les lleis de l’home modern –per exemple, les guerres televisades– i crear uns altres espectacles, els esportius, que ens ajuden a suportar la nostra terrible lleugeresa. Sentir-nos triomfadors en una societat no apta per a perdedors és un regal per a la fràgil psique humana maltractada pel seu altre jo menys dòcil. Tant és així que podríem afirmar que, si no existissin espectacles com el futbol, hauríem d’inventar d’altres distraccions tan alienants o més.

       Si busquem els orígens d’aquest esport, els d’un joc més dels molts jocs de pilota que practicaven els nostres avantpassats, ens hem de remuntar a l’antic Egipte i a un passatemps que era usat com a ritus de la fertilitat. La història d’aquest futbol arcaic continuaria a la Grècia clàssica, disciplina que anomenaven esfaira o esferomagia a causa de l’esfera feta de bufeta de bou amb què jugaven i la popularitat de la qual ha quedat immortalitzada gràcies a al·lusions literàries com la que fa Homer a la Ilíada. De les polis, l’esfaira va saltar a les vies empedrades que travessaven la Roma Imperial i les ciutats nodrisses, carrers en què els ciutadans utilitzaven en el seu joc harpastum un element esfèric anomenat pila. Van ser els terços romans, comandats per l’emperador Claudi, el déu tiranitzat per la seva esposa Messalina, els que van portar l’harpastum a territori bàrbar, tot i que van haver de passar 1.700 anys perquè aquest esport ancestral anés polint les seves normes fins a esdevenir el futbol modern que practiquem avui dia.

       A principis del segle XIX es va començar a cultivar el dribbling game a les escoles públiques, un joc de driblatge i habilitat que aviat irradiaria la seva passió a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge, universitat en què es va redactar el 1848 el primer reglament futbolístic, el Reglament de Cambridge, pas iniciàtic per a la fundació el 1863 de la Football Association, i el divorci irreversible del futbol amb el rugbi. La mateixa paraula marcava la ruptura: foot ball (peu pilota).

       Amb els anys, el futbol es va popularitzar i van sorgir noves associacions representants de territoris nacionals com Escòcia, Gal·les i Irlanda, per saltar l’estret a partir de 1880 i implantar-se a Europa i les altres nacions occidentalitzades amb la creació de noves associacions als Països Baixos, Dinamarca, Nova Zelanda, Argentina, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Uruguai, Suïssa i Noruega. Davant d’aquesta pandèmia associativa, Bèlgica, Espanya, Dinamarca, França, els Països Baixos, Suècia i Suïssa fundarien la FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació) el 21 de maig de 1904 malgrat les fortes reticències angleses. Al cap de vint-i-sis anys de la seva fundació, la FIFA va organitzar el primer mundial, un esdeveniment clau per convertir el football en un esport que regnaria amb ceptre de rei absolutista en tots els continents.

       Els circs moderns són els estadis de futbol. Els espectadors entren als camps amb ganes de diversió, tot i que ja no cal alçar o abaixar el polze com a prova de les seves fílies o fòbies cap als vint-i-dos homes que corren per la gespa a canvi d’un salari. Aquests vint-i-dos homes no moriran, però durant els noranta minuts són propietat de les quaranta, setanta, cent mil ànimes que han anat al camp a la recerca de la seva dosi de felicitat. Encara que es pateixi i existeixin per als afeccionats certs riscos d’infart, el futbol allibera endorfines, i això és un luxe en temps de crisi.

       Una enquesta realitzada per la FIFA l’any 2006 va demostrar que 270 milions de persones vivien per a i per un esport de manera professional o amateur. Però que la implantació del futbol a escala planetària, la consolidació d’un esport que per la seva senzillesa –futbolistes llegendaris van aprendre els malabarismes futbolístics amb una pilota de drap o ampolles de vidre– ha conquerit territoris a priori hostils és un fet. El futbol és el mirall que reflecteix més bé la polièdrica personalitat humana, raó per la qual ha aconseguit convertir-se en objecte del desig o de reflexió de poètics, prosaics, generosos i especuladors. “El més important de la vida i la moralitat humana ho he après del futbol”, va dir Albert Camus, recordant la seva etapa com a jugador pied noire en un equip del seu Alger natal.

       Els amos de l’èpica del futbol són els futbolistes. “Jo vaig créixer en un barri privat… privat de llum, aigua, telèfon”. Diego Armando Maradona, el déu ateu per excel·lència, és el paradigma de jugador superdotat que ha aconseguit amb la pràctica d’un esport tot allò que va somniar com a nen de raval. I com Maradona, d’altres futbolistes han assolit el paradís gràcies als seus peus d’or. “Correré com un negre per  viure com un blanc demà”. Samuel Eto’o no és déu, però ha assolit l’honor de ser el gran arcàngel del futbol africà.

       Rellegint la frase de Maradona, podríem considerar el futbol una branca de la filosofia de carrer, la simbiosi perfecta entre asfalt i barraca, o barraca i luxe messiànic, equilibri que desperta passions i que ha provocat tan bons escrits en un sector de la gent de lletres. La passió futbolística ha tingut com a adeptes un sens fi d’escriptors que han dedicat un bocí de la seva imaginació a escriure articles, assajos, contes, novel·les o poemes amb el futbol com a protagonista. Tot i que Borges l’odiava perquè el considerava estèticament lleig, d’altres homes habitants del mateix olimp van mostrar el seu amor per l’esport rei com una tornada al país de mai més. Alberti va escriure una oda al porter Platko, i Neruda, García Márquez, Cela, Oé, Grass, Mahfouz, Vargas Llosa, Brossa, Nabokov o Eco són autors que han escrit sobre futbolistes, gols, amors i desamors a una samarreta, bona prova que l’esport de la pilota no el fan solament els grans jugadors, sinó també la gent que el converteix en metàfora escrita. El penal més llarg del món és un dels llegats més bonics d’Osvaldo Soriano.

       Però el contingut i el continent del futbol muten alhora que la societat materialista de la qual s’alimenta. La popularitat d’un esport que mou milers de milions d’euros és font de desig d’escaladors econòmics professionals, delerosos de trobar un trampolí que els ajudi a assolir el zenit de la piràmide social. La popularitat és el verí i l’antídot del futbol. La notícia que prop de dos-cents partits, dotze dels quals són de la Lliga Europa i tres de la Lliga de Campions, han estat manipulats per part de màfies d’apostadors del futbol europeu és un avís que el futbol està encomanat del mal per antonomàsia de la societat moderna: la corrupció.

       És molt probable que el futbol llangueixi una vegada hagi aconseguit d’arribar al cim. L’esport rei ha deixat de ser un passatemps per esdevenir un espectacle en cosa d’un segle i potser el futbol com a celebració morirà d’èxit. Déus i monstres difícilment poden conviure en un mateix espai. Però no hi ha dubte que en un futur sempre hi haurà una esfaira o una pilota movent-se sense descans enmig d’un remolí de cames.

Primavera (abril - juny 2010)