• Versió per imprimir
• Envia a un amic

Esport i poder: cada club és una història/histèria

Futbol: la metàfora perfecte del nostre temps

Text David Castillo Periodista

© Vicens Giménez

© Vicens Giménez

Alguns fenòmens marquen l’actualitat del món del futbol: la crisi internacional, la implantació de les societats anònimes esportives, la reforma de la llei Beckham i els últims afers econòmics dels presidents. L’esport bull, però tot continua més o menys igual.

Durant anys hem sentit a parlar de la problemàtica dels clubs, dels directius vinculats a tota mena d’empreses. Amb la crisi tot ha canviat i els directius relacionats amb el boom de la construcció pateixen la ressaca de l’esclat de la bombolla i de la supercrisi internacional. Els clubs, també. En aquest article també ens plantejarem la implantació de les societats anònimes esportives, la reforma de la llei Beckham que afectarà els fitxatges de les megaestrelles i els últims afers entre el patrimoni dels clubs i l’economia particular dels seus presidents, que han tornat a les pàgines de la premsa. L’esport bull, però tot continua més o menys igual. El nou opi del poble continua enfrontant tots els diumenges onze jugadors contra onze, tothom paga i la massa calla. Qui veu algun problema? Qui qüestiona alguna cosa?

       El matrimoni entre els clubs i els seus propietaris no deixa de resultar curiós. El cas més flagrant i popular seria el del president italià Silvio Berlusconi i l’AC Milan per no parlar de tot el xou d’empresaris russos i àrabs que han aterrat a la Premier League anglesa. Serien el cim, el més visible d’un negoci que mou milions d’euros cada any i rere el qual hi ha tot un seguit de paradoxes que comentarem centrant-nos en els equips espanyols, especialment els catalans de Primera Divisió. A Catalunya, el domini del Barcelona esclafa la majoria dels equips, on només sobreviu l’Espanyol. La ciutat de Barcelona no és com Londres, Buenos Aires ni tan sols com Madrid. Aquí s’imposa el pensament únic i el Barcelona és el rei indiscutible, sense cap mena d’eclipsi. L’arribada a Primera del Sabadell i del Lleida queda llunyana. Com ho és també el pas per segona del Terrassa, Sant Andreu, filial del Barcelona, Figueres i Palamós. Nàstic i Girona han accedit a la categoria de plata després d’anys d’esforç i d’intents infructuosos. El Girona ha arribat després de la dissolució del club de bàsquet de la ciutat. No hi ha cap lligam?

Escassa igualtat entre els clubs

El cas del Barcelona a Catalunya és extensible a la resta de l’Estat. A la lliga espanyola no hi ha un desig d’afavorir una competitivitat més gran entre els equips. I la rivalitat es mou, com si diguéssim, en el bipartidisme entre Barcelona i Madrid, amb competidors no equiparables, com és el cas últimament del Sevilla, el Vila-real i el València, que no acaba d’aixecar el cap. Si observem la dinàmica de la competitiva lliga anglesa, podrem comprovar el repartiment equitatiu del pastís de la televisió, benefici indubtable per a l’emoció i la igualtat, com passa a l’NBA nord-americana. A Anglaterra, el Manchester United o el Liverpool reben més diners que el Wyndham, però s’afavoreix la rivalitat amb una entrada econòmica més justa per a cada club. Això no passa a Espanya, on les televisions negocien individualment i beneficien Madrid i Barça davant la resta, que calla perquè necessita els diners per garantir la supervivència. Aquesta realitat marca la discriminació i evita una igualtat que els aficionats de tots els clubs agrairien.

       La segona gran diferència, derivada de l’anterior, és que la Premier League anglesa s’ha fet molt atractiva perquè el títol se’l poden disputar cinc o sis equips. No és estrany trobar al capdavant l’United, el Liverpool, l’Arsenal, el Chelsea i fins i tot el City, reforçat gràcies al capital internacional. Grans grups inversors han comprat molts equips anglesos i han donat un gir a la decadència que havien patit a les últimes dècades del segle. Després del domini d’Itàlia, els anglesos han copat les competicions continentals, amb excepcions comptades. La manca d’alternatives de la Lliga espanyola és un llast que caldrà reestudiar, afecta l’interès general i fa que la majoria de la població es decanti cap a un club o altre, mentre té el propi de la ciutat o de la regió com a segona opció. Bastant trist.

Societats anònimes esportives

Aquestes no són les úniques diferències. A la Lliga espanyola hi ha un fenomen que no es produeix enlloc. Tenim dos grups en la concepció dels equips. Els “clàssics”, amb directives que segueixen els models tradicionals, i un segon grup, els que es van convertir en societats anònimes esportives. Entre els anomenats “clàssics” trobem Osasuna –quan es va fer la llei va demostrar que no tenia deutes–, Real Madrid, Futbol Club Barcelona i Athletic de Bilbao. Tots quatre funcionen com antigament, és a dir, eleccions clàssiques, amb els socis votant candidatures dels patricis interessats a presidir-los i amb prou capital per assumir alguns avals, com va ser el cas de les juntes directives de Laporta, les que han tingut més èxit de la història de l’entitat, tot i els problemes interns.

       La resta de clubs són societats anònimes esportives, producte d’una legislació que es va fer per aconseguir que els directius tinguessin responsabilitats sobre els comptes. Dintre dels aspectes de la llei es va eliminar la clàusula que obligava els directius a avalar o posar uns diners per al pressupost que havien de gestionar. Aquestes societats anònimes esportives han fet el procés clàssic de les societats anònimes: juntes generals d’accionistes, consells d’administració, divisió de capital i possibilitat que els socis puguin comprar accions.

       Com a exemple podríem posar el cas de l’Espanyol, que té onze mil accionistes sense un accionista majoritari únic. El que en té més no té prou percentatge d’accions per manar sobre la resta. Fa pocs mesos hi havia el grup al voltant de José Manuel Lara Bosch, del Grup Planeta, però a l’estiu del 2009 es van desfer de les accions. El club periquito té l’Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol, que agrupa aproximadament sis-cents socis, amb poc més del quatre per cent del capital social. Aquesta distribució, molt democràtica amb el capital fragmentat i dividit, s’ha mostrat, tanmateix, en altres clubs singularment perversa. Podríem esmentar els casos més notoris de Sevilla, Vila-real, Atlético de Madrid, Depor, Betis, València... El funcionament és senzill: un amo, propietari de la majoria de les accions, i funcionament en la pràctica vertical, dictatorial. Aquest propietari pot portar el club com li doni la gana i decidir el que vulgui, fins i tot seure a la banqueta com va ser el cas d’un extravagant empresari rus que va passar pel nostre país i de qui obviarem el nom. Si un d’aquests personatges té un 51 per cent de les accions ja ho domina tot, però amb paquets més petits també és possible exercir un control absolut perquè a les juntes d’accionistes mai no es presenta el cent per cent del capital.

       Aquest fenomen ha canviat ostensiblement la imatge, la filosofia i el tarannà de molts clubs de futbol. El romanticisme d’abans ha quedat substituït pel poder dels números. El paternalisme del model històric ha esdevingut la fredor de les juntes, dels consells, de les rebequeries dels màxims accionistes, ja siguin burgesos amb afany de notorietat, nous rics o directament delinqüents que acaben empresonats. La situació arriba a l’extrem que els diaris sovint no saben on col·locar determinats tipus de notícies: a esports, a economia o a societat si es tracta de problemes amb la llei, cosa habitual des de les èpoques d’escàndols, com els de la família Gil, que encara cuegen, o els de Del Nido. Hi ha uns senyors que han comprat unes accions per invertir, per especular o pel que sigui, i altres perquè volen tenir aquest poder vinculat als clubs, la televisió, les rodes de premsa, la cosa obsessa del micro dins la fira de les vanitats futbolera. Hem de pensar que, per una inversió mínima de capital –en comparació d’altres negocis–, un empresari pot obtenir una visibilitat mediàtica extraordinària i, fins i tot, controlar el fabulós patrimoni urbà d’un club de futbol, normalment al centre de les ciutats més industrialitzades.

       El negoci deficitari que es pot apreciar a primera vista és a la llarga llaminer per a un empresari que pugui col·locar entre set i trenta milions d’euros i comprar la majoria d’accions d’una societat anònima esportiva. No és difícil ser accionista majoritari d’un club de Primera Divisió de la Lliga espanyola. Un exemple seria el cas de Lopera al Betis, que es va fer amb el control del club. Després de fer una gran inversió amb la reforma de l’estadi –on va col·locar el seu nom en substitució de l’històric Benito Villamarín– i de comprar nombrosos jugadors de la seva butxaca, els mals resultats i el descens van provocar la catàstrofe i la insistència de l’afició en què abandonés el club.

       La mentalitat dels aficionats és la de sempre, però no s’adonen que Lopera és el propietari i només deixarà la presidència si li dóna la gana o si cau dins el desastre absolut com va ser el cas de Jesús Gil y Gil. De propietari totpoderós de clubs de futbol, alcalde, president d’un partit i un llarg etcètera, Gil va acabar a les masmorres dels jutjats amb mil causes obertes i a la presó acompanyat de molts dels seus antics col·laboradors i de part de l’oposició, que es va acabar embrutant amb l’especulació promoguda per l’alcalde marbelli president de l’atlètic. En definitiva, cal assumir que els clubs es compren per quantitats que sempre estan per sota del seu valor patrimonial, sense comptar els jugadors, que també s’haurien de considerar com una part important del patrimoni d’un club modern.

La crisi de la construcció

La crisi de la construcció ha afectat decisivament l’ambient de nous rics dels clubs espanyols, amb la problemàtica, així mateix, dels beneficis fiscals que obtenien els jugadors internacionals per participar en la competició espanyola. Han canviat, també, les qüestions derivades de les esponsoritzacions. Hi havia molts presidents vinculats als negocis de la construcció que han abandonat els clubs perquè no disposen ja dels diners ni de la força que tenien. L’únic que es manté ferm i ha retornat a la presidència del Real Madrid és Florentino Pérez, amb la seva nova revolució galàctica. Florentino ha tornat amb la mateixa política de fitxar grans estrelles provinents de les competicions anglesa, italiana i francesa com Cristiano Ronaldo, Kaká, Benzemá, Alonso, Arbeloa i companyia. Un nou conjunt de grans figures, que afectaran la compra de samarretes i altres negocis de què depenen aquestes grans maquinàries econòmiques que són els grans clubs. Per exemple, el Deportivo de la Coruña va tenir durant anys com a espònsor Faresa, una de les grans constructores. Si observem les publicitats de les samarretes actuals, podem veure que el Getafe porta Burger King. Fa pensar si es tracta de la cadena estatal, la internacional o la de la localitat on s’ubica el petit club que s’ha consolidat a Primera no sense un treball i una ambició titànics.

       En general, s’han perdut ingressos provinents de les televisions públiques i de les grans corporacions, però el negoci continua viu perquè és ple de paradoxes i, sobretot, perquè tothom s’ho mira. Es diu que, només al Getafe, Telemadrid deu prop de trenta milions d’euros. Diners públics que van cap a mans privades, però que representen les engrunes si ho comparem amb la repercussió que tenen aquests calés en la societat. Darrere un contracte televisiu hi ha una rendibilitat extraordinària. Diríem que tot l’espectacle que genera el futbol és encara un dels negocis importants per a les televisions: per índexs d’audiència i anunciants. Els deutes monumentals de TVC no estan provocats per les retransmissions del Barça o de l’Espanyol com sovint es comenta. Una retransmissió d’un partit és un esdeveniment que no resulta car, ni de producció ni de drets, en comparació amb la publicitat que genera. El gran circ futbolístic es mou i les televisions públiques i privades obtenen els seus beneficis.

La reforma de la llei Beckham

La reforma de la llei Beckham és un altre dels punts controvertits del futbol al nostre país en l’actualitat. És difícilment justificable que una sèrie d’estrelles multimilionàries tributin per sota del que haurien de tributar. És una discriminació contra tota la població, derivada d’una llei que en principi estava enfocada per motivar i atreure investigadors i professionals imprescindibles per al desenvolupament tecnològic, científic, cultural i econòmic del país. Molt interessant era l’article publicat a la secció d’opinió d’El País per Joan Herrera, portaveu d’ICV al Congrés dels Diputats. L’article s’iniciava amb una exposició de dades absolutament reveladora d’un estat de coses:

       “Després d’anys d’insistència, denúncia i fins i tot algun sarcasme i molta constància en l’activitat parlamentària, hem aconseguit posar fi a una cosa insòlita: que estrangers amb sous milionaris, sobretot esportistes d’elit, paguessin el mateix IRPF que persones amb sous de 18.000 euros anuals. L’origen d’aquesta normativa va ser una reforma legal promoguda a l’any 2004 pel PP, amb el suport de CiU, que suposava que els ciutadans que, vivint a l’estranger, passessin a tenir residència fiscal a Espanya, tributessin en les seves activitats econòmiques amb un tram únic d’IRPF del 24%, independentment de com d’elevat fos el seu sou, i durant un temps màxim de sis anys. Ens van dir que serviria per atraure científics, personal altament qualificat i alts directius amb la innocent pretensió que arrossegarien amb ells les seus d’importants empreses transnacionals. Però al final del 2009 podem afirmar rotundament que la llei ha fracassat. I és que el valor afegit es crea amb inversió i recursos, i no pas competint amb costos fiscals més baixos. Però en comptes del que s’havia anunciat, la llei Beckham va acabar per complir un altre paper: abaratir la càrrega fiscal d’esportistes d’elit i beneficiar injustament clubs de futbol i determinats futbolistes. Fa uns mesos, l’empresa Ernst & Young d’Auditoria i Assessorament Fiscal, Financer i en Transaccions va fer un estudi comparant la fiscalitat aplicada als futbolistes professionals. Malgrat la complexitat d’alguns models i de moltes exempcions fiscals que fan que les tributacions a cada Estat siguin difícils de comparar, la conclusió que se’n pot extreure és clara: els futbolistes estrangers a Espanya són els que paguen menys impostos. Menys que a Itàlia, amb un tram màxim del 43%, menys que al Regne Unit, a les portes de pagar per un 50%, i menys que a Alemanya o França”.

       Dintre dels mateixos equips es produeixen uns greuges increïbles. Els grans clubs, però, estan interessats a continuar amb aquest estat de coses perquè el negoci és viu quan es poden contractar els grans astres que focalitzen l’atenció d’anunciants, públics i empreses internacionals. Els poderosos defensen aquesta línia discriminatòria de tributació perquè el Madrid sap que Cristiano Ronaldo no voldrà renegociar el seu contracte perdent diners. Per tant, el club no accepta un canvi de tributació que hagi d’assumir per poder retenir una de les seves estrelles més preuades. Serà un punt calent en el futur perquè hi ha mil condicionaments i s’han d’estudiar amb lupa les contractacions, el paper dels paradisos fiscals i tota la picaresca vinculada a la legislació que afecta no només els jugadors extracomunitaris sinó tota una munió de representants, intermediaris i propietaris dels drets de jugadors d’arreu del món.

       Les ambigüitats han presidit la legislació, però la situació econòmica pot servir per ordenar el caos. Un cas curiós és el que es produeix als països nòrdics. Per exemple, a Dinamarca, la lliga és pobra. Per afavorir l’arribada de jugadors provinents de Suècia, Noruega, Finlàndia i Islàndia han creat una tributació especial perquè la seva competició no torni a ser d’aficionats com ho era no fa pas gaires anys enrere. Han aconseguit atreure jugadors de països més grans gràcies a una legislació fiscal favorable. A l’Estat espanyol s’hauran de buscar fórmules perquè ningú no perdi diners i, alhora, la situació sigui justa o no massa injusta. El remei no crec que sigui fàcil. Hem de pensar que al voltant de moltes de les estrelles que circulen per la Lliga espanyola hi ha interessos de tota mena.

       Més enllà del rendiment esportiu que puguin donar –sovint lluny de les expectatives generades–, les estrelles són un reclam publicitari en si. No obstant això, equips com el Real Madrid han desenvolupat al llarg dels últims anys uns fitxatges que tenen una lectura econòmica, com a mínim, curiosa. Els casos de Figo, Ronaldo, Beckham, Kaká i Cristiano Ronaldo són simptomàtics d’una manera d’entendre el xou empresarial del futbol. Després de llegir tota mena de premsa, entrevistes i estudis s’arriba a la conclusió que els diners invertits poc tenen a veure amb les entrades, les quotes dels socis i, fins i tot, les retransmissions televisives locals. Hi ha la publicitat, però també les connotacions polítiques i el desig de figurar com a nucli del món gràcies al futbol. Dins d’aquest paquet caldria col·locar el Barcelona, també amb grans connotacions polítiques i de representativitat dins la simbologia nacional del club i la Catalunya que representa. Són visions que, amb una mica de perspectiva, costarien d’entendre, però en definitiva, representen també el futbol actual, lluny ja del franquisme i de la criticada política de pa i futbol que exemplificava i que tant ens van repetir.

       L’emblemàtic president del Futbol Club Barcelona durant l’últim tram del franquisme (1969-1977) explicava al diari Avui, amb motiu de la publicació del seu llibre de memòries, que “avui el Barça-Madrid continua sent un enfrontament Catalunya-Espanya”. L’equip de Montal, amb el fitxatge llegendari de Johan Cruyff, va apallissar el Madrid al Bernabeu i va provocar un petit sisme en la mentalitat de l’època. Montal afirma que tota la societat civil, cultural, empresarial i política es va sentir identificada. També reconeixia que per esquivar el règim era qüestió de fer “la puta i la ramoneta”. L’exemple més notori va ser la gran inversió en el fitxatge de Cruyff, el millor jugador mundial d’aquells anys i tres vegades campió d’Europa amb un modest Ajax d’Amsterdam que es va convertir en un dels grans referents del futbol modern, i per tres vegades consecutives campió d’Europa. Per aconseguir els serveis del davanter holandès, Montal reconeix que la legislació no permetia contractar una persona mitjançant divises: “Es va haver de fer la trampa i dir que no compràvem un jugador sinó un producte, cotó”.

Un negoci global

Ara el negoci és més complex i passa per una economia global. Quan es fitxa una gran estrella mediàtica saben que podran vendre els partits a televisions d’arreu del món: la Xina, el Japó, els Estats Units i on ho sol·licitin. El potencial del club augmenta perquè l’atracció de les estrelles és molt llaminera. La Lliga espanyola ha tornat a ser més interessant que qualsevol altra perquè en un enfrontament entre Barcelona i Madrid es poden trobar sobre la gespa un estol de figures més populars que els actors de cinema de Hollywood o les estrelles del rock. És més fàcil vendre una samarreta del Barça o del Madrid amb el nom de Messi o Cristiano Ronaldo que la d’un altre jugador titular equiparable en rendiment. Cada equip de les característiques del Madrid, Barça, Milan o Manchester ha de tenir dos o tres megacracks d’àmbit internacional que puguin provocar la venda massiva de samarretes i ser un bon reclam per als anunciants, és a dir, una estrella mediàtica per a les multinacionals.

       El fenomen de la popularitat no es diferencia aparentment de quan jugaven Alfredo Di Stefano, Ladislao Kubala, Ferenc Puskas o Johan Cruyff, que en un àmbit més restringit protagonitzava l’anunci de Pintures Bruguer. Sí es diferencia en les formes i la capacitat global. El capitalisme s’ha sofisticat i ara una fàbrica de pintures no tindria prou caixet per contractar un mite de la dimensió del Cruyff que va arribar a Barcelona l’hivern del 1973. Les estrelles d’ara han de tenir una repercussió tan gran que qualsevol nen, de qualsevol país i seguidor de qualsevol club de qualsevol lliga del planeta, el pugui conèixer i voler adquirir-ne una samarreta. La marca que fabrica i distribueix la samarreta serà, així mateix, una de les beneficiàries de tota la roda.

       Quan els mortals ens preguntem per les xifres de deutes que acumulen els clubs, la simbiosi amb les televisions i, fins i tot, les connexions polítiques, res no s’escapa de la implacable lògica del sistema i la seva perpetuació. Tot entra en una dinàmica, en què es reingressa automàticament. Un club pot perdre en un any tres, cinc o deu milions d’euros –o seixanta en el cas del Madrid–, però els ingressos de l’any següent els compensen. Són uns ingressos que, fins ara, no han fallat en el cas dels equips grans. No és possible fer fallida perquè els ingressos que arriben tapen els deutes i donen interessos als bancs.

       Un cas paradigmàtic seria el del “Superdepor” de Lendoiro, ara amb greus problemes econòmics, però amb resultats esportius positius. La possibilitat de negoci del Depor és marginal si la comparem amb la del Madrid, el Barcelona o el València. El Depor la va encertar plenament quan, a l’arribada de Lendoiro fa uns vint anys, va fitxar estrelles brasileres de grans resultats esportius –i econòmics– com Bebeto, Mauro Silva i Rivaldo, entre d’altres. D’un equip que havia passat dues dècades pels soterranis de segona i tercera divisió, el salt qualitatiu va resultar fabulós. Més encara per a una ciutat petita si la comparem amb les dels grans equips. A Corunya té dues-centes cinquanta mil persones, equiparable a Sabadell o Terrassa. Tota la gestió i inversió de Lendoiro va transitar per generar un equip competitiu, jugar les competicions europees, aspirar a títols i vendre car el que havia comprat barat. Si gastava l’equivalent de deu milions d’euros ho compensava amb uns ingressos de divuit, i generava superàvit. Amb poca sort se’n perdien dos, amb sort o molta sort es podien guanyar vuit o deu milions, que es reinvertien en el club amb el president cobrant un sou i professionalitzat.

       La dinàmica es va trencar quan els Bebeto i companyia van desaparèixer de l’equip sense recanvis tan carismàtics ni generadors de plusvàlues. La fórmula era fitxar jugadors que no arribaven a un gran club però sí a un gran sou. Amb projecció, el jugador podia ser traspassat a un de gran. Malgrat tot, no hi ha receptes eternes i quan l’èxit es va torçar tot es va transformar. Lendoiro ha canviat de manera d’actuar i ara el que busca són jugadors que arribin de franc, els paga bé i els dóna la possibilitat d’una sortida econòmica si arriba un interessat. L’equip que va al nombre de quaranta jugadors a la plantilla professional ha canviat d’estil.

       És un cas semblant al Sevilla de Del Nido –famós també pels seus problemes amb la justícia–. El Sevilla va encertar amb els directors esportius i amb un grup de jugadors, tant els del planter com els fitxats a preus assequibles. Són els casos de Reyes –de cost zero i venut per 36 milions a Anglaterra–, Sergio Ramos –també de les categories inferiors i venut al Madrid per 30 milions– i una llista inacabable amb Batista, Kanouté, Dani Alves, Luis Fabiano, que era suplent al Porto... El Sevilla ha esdevingut un equip campió, habitual de la Champions League, ple de jugadors que cobren sous milionaris i amb caixa fresca per continuar reinvertint. El cas contrari el veuríem en el Betis, al qual les equivocacions esportives li han passat factura i ha pagat els errors amb la pèrdua de la categoria. El 85 per cent dels clubs espanyols mantenen actualment una política semblant: amb el fre de mà posat o reduint les marxes. No es poden arriscar perquè darrere tenen un deute que els empeny i alenteix el mercat.

Una llei no escrita

Hi ha, a més, una mena de llei no escrita, que ha modificat el mercat. Els diners del Madrid per al fitxatge de Cristiano Ronaldo on han anat? Darrerament no s’ha fitxat ni un jugador car dels equips espanyols. Els diners del Barcelona han anat a l’Inter i els del Madrid a altres equips europeus, la majoria a Manchester, Liverpool i Milan. L’evidència és no voler reforçar el mercat interior, els equips rivals espanyols. Si el Madrid inverteix 50 milions en un jugador del Sevilla, el Sevilla se’n gastarà 30 en un del València. El València intentarà fer-se amb jugadors del Saragossa o de l’Espanyol. La dinàmica dels últims anys ens indica que els diners van cap a fora, amb excepcions com la de Dani Alves, traspassat del Sevilla al Barcelona per 32 milions d’euros fa dues temporades. La sortida de divises, en els casos de Cristiano Ronaldo, Kaká i Ibrahimovic, va provocar les protestes fins i tot dels grups parlamentaris. Eren, però, argumentacions morals perquè no hi ha llei que impedeixi aquesta roda fabulosa de diners que mou el futbol. Les equacions es mouen més o menys així: Si els diners per Kaká o Ibrahimovic haguessin anat al València per a Villa, el club valencià s’hauria reforçat i no crec que entri dins els plans del Madrid ni del Barcelona capitalitzar la competència directa.

       La cadena estatal s’ha trencat i la majoria es mouen amb jugadors que acaben contracte o barats, com va ser el cas de les sortides dels defenses del planter de l’Espanyol Sergio Sánchez –per tres milions i mig– i Marc Torrejón –per un i mig– al Sevilla i el Racing o l’arribada de franc a l’equip blanc-i-blau de Joan Verdú i dels defenses argentins més econòmics, que no han donat el rendiment esportiu esperat.

       Els equips més petits de la Lliga sí que s’alimenten entre ells. El Getafe fitxa Soldado de l’Osasuna i paga sis milions i l’Osasuna se’n gasta tres en una promesa del Vila-real. Les grans fortunes circulen per fora mentre tot es transforma. Els vuitanta milions de dèficit que té actualment l’Espanyol haurien resultat preocupants en altres moments, però, com va manifestar recentment el president Daniel Sánchez Llibre, el patrimoni del camp de Cornellà-El Prat i la ciutat esportiva de Sant Adrià tenen un valor infinitament superior als deutes. El repte és revalorar-ho tot, aconseguir resultats i que el nou estadi i les instal·lacions aportin capital.

       Un cas diferent seria el Vila-real, una aparició recent entre els grans de la Lliga espanyola i fix els darrers anys a les competicions europees. La ciutat té poc més de cinquanta mil habitants, tot i que darrere hi ha el capital de la família Roig, propietària de Mercadona. Van fitxar bé, es van recapitalitzar i van saber mantenir la classificació sempre a la part alta de la taula. Paguen car, però venen encara més car. Encertar-la amb els recanvis de les vendes ha estat la clau de l’èxit del Vila-real, com ho ha estat del Sevilla. Dos casos semblants en l’actualitat, malgrat la diferent importància històrica dels clubs.

       La loteria no sempre toca, però els gestors i els directors esportius han marcat la línia. El cas de l’aposta per Guardiola seria el més edificant en la política de planter de l’actual junta barcelonista, amb moltes dimissions però amb un palmarès irrepetible a la història del club, agradi o no agradi als detractors i dissidents.

Planter o mediàtics?

Un altre dels debats entre els aficionats és la política de planter. El Barça dels set o vuit titulars del planter (Valdés, Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi i Pedro) és un orgull per a la Masia. Si els resultats no acompanyessin, tothom demanaria solucions d’urgència. En qualsevol cas, el Barcelona ha recuperat la política que li va donar grans resultats en els moments històrics més destacats, a l’època de les cinc copes dels anys cinquanta, a la de Cruyff dels setanta com a jugador i als noranta com a entrenador. És a dir, construir l’eix de l’equip a través de l’estructura i la manera de concebre el joc des de les categories inferiors, amb estrangers de solvència contrastada. Una fórmula aparentment positiva si les lleves s’adapten a la primera plantilla. I si hi ha sort i paciència.

       En definitiva, el futbol, amb tota la seva càrrega de passió i bilis, de testosterona i droga, no sé si és el substitut de la religió que Marx va veure com l’opi del poble. El que resulta innegable és la relació amb el poder i l’imaginari d’un poble, més a Catalunya on tota la simbologia del Barça resulta tan marcada. Sempre que somnio amb futbol penso en el catenaccio d’Helenio Herrera, en la màxima “aquest partit el guanyarem sense baixar de l’autobús”, o en allò que amb deu jugadors es jugava més ample. O quan un periodista li va preguntar per què no s’enduia Canito convocat, Helenio Herrera li va contestar que no se l’enduia perquè no jugaria. Davant la insistència de l’informador sobre la possibilitat de la banqueta, l’entrenador, “el Mago”, li va contestar seriós: “Com vol que assegui un jugador d’aquesta categoria a la banqueta?”. A la mateixa època, un altre mag, José María Maguregui, va ser el que es va inventar el “futbol galàctic”, molt abans de l’inefable Florentino: Nkono, el porter de l’Espanyol, xutava des de l’àrea tan fort i alt com podia per muntar l’atac de l’equip. Res de control i sortir jugant, pur atzar. Quan alguns parlem de futbol ens agrada recordar les anècdotes, les impagables d’Helenio Herrera, les de Cruyff i Rexach o les de Javier Clemente quan en una roda de premsa li van preguntar si sentia ansietat per la situació del club que entrenava en aquell moment, amb problemes classificatoris. Clemente es va mirar el periodista, va somriure i va començar a cantar el famós bolero: “Ansiedad de tenerte en mis brazos”. Tota la resta, pura faramalla.